Boliviaanse kerst

Het merkwaardige jaar 2019 loopt naar zijn einde toe. Hier in Bolivia is het een overgangsjaar naar het nieuwe decennium (hoewel dat officieel pas in 2021 begint) maar ook met name en hopelijk, een overgang van 14 jaar lang de regerende macht van een cocaboer uit Oruro naar mogelijk een wat transparanter politiek systeem.

Het land is niet zozeer arm, maar de contrasten tussen arm en rijk zijn heel erg groot. En in de hele republiek kun je witte olifanten vinden, het boliviaanse equivalent van wat in België/Nederland de GTI / GNW genoemd worden; proyecten die ooit begonnen zijn maar nooit officieel opgeleverd en veel centen die handig weggesluisd zijn.

Vanwege het feit dat het al erg lang geleden is dat ik hier iets schreef in mijn eigen moedertaal, hierbij een klein stukje; ik plak hieronder een paar tweets.

Mijn sympathie gaat altijd uit naar landen die het Frans als een van de officiele talen hebben, bijvoorbeeld Zwitserland en Canada. Derhalve retweette ik Randy Bachman, in de jaren 70 frontman van Bachman Turner Overdrive en de kortstondige formatie Ironhorse, respectievelijk met hun catchy stotterliedjes You Ain´t Seen Nothing Yet en Sweet Lui-Louise:

Couldn't agree more. Happy new year all https://t.co/ncBvRhQzOn

— Robin F. Wonnink (@rfwonnink) January 1, 2019

Een weekje later vertaalde ik wat lyrics van zijn liedje Shotgun Rider naar het frans (allez dat is een tic die ik heb) 

Il y avait un mec, qui arrivait dans la ville, il m'approchait dans sa "saloon maison" et disait, "tiens gars, asseyez vous". Etais-je en chômage où est-ce que je voudrais un boulôt? #BTO #shotgunrider #français

— Robin F. Wonnink (@rfwonnink) January 9, 2019

Dan gaat er logistiek wel eens iets mis en dan gebruik ik Twitter als uitlaadklep

Les #redresseurs sont en route de Miami à SCZ. Espérons que la #Douane ne nous dérange pas, comme c'est l´habitude ici dans la republique bananière. Un projet désastreux où (la loi de) Murphy s'est assis sur son canapé en buvant sa bière en se moquant de moi. C´est #honteux

— Robin F. Wonnink (@rfwonnink) February 6, 2019

Deze gelijkrichters zijn uiteindelijk netjes met een dikke vertraging aan de klant in het westen des lands geleverd.

Een paar dagen later kreeg ik een bericht van een jonge nederlandse artieste die me een tekening stuurde van Soundgarden.

Begin maart vierden we carnaval in een buitenwijk van Jorochito. Vanuit het dorp moet je een motortaxi nemen omdat je er met de auto niet kunt komen, tenzij je door de rivier heen kunt rijden.
De neef van mijn schoonmoeder had ons geinviteerd om te komen en mijn dochter heeft veel plezier gehad met alle koeien. 

Maar goed, terug naar de recentere geschiedenis. In oktober kwamen mijn ouders op bezoek, precies op de dag dat de algehele staking begon. Een kleine chronologie:
22-10. Na de verkiezingen die fraduleus verlopen zijn komen de mensen in opstand en beginnen overal te protesteren. Er wordt aangekondigd dat het land tot nader order "platgelegd" wordt.

Mijn zwager zegt dat we diezelfde avond vast naar Viru Viru (luchthaven) gaan.

We komen om 23:40 aan, precies voordat de toegangsroutes geblokkeerd worden. Mijn zwager, mijn vrouw en ik drinken een paar bakken koffie en proberen wat te slapen.

De volgende dag vertrekken we terug naar het dorp met mijn ouders. Helaas zitten de meeste routes vast en moeten we ruime omwegen maken. Zodoende duurt het bijna 4 uur en mede dankzij een diplomatische benadering zijn we dan eindelijk terug in El Torno waar Sophie heel blij op opa en oma afrent.

In mijn wijk is een vlindertuin annex hotel waar ik een kamer gereserveerd heb. Daar brengen we de koffers vast heen.
Wat nu wel "ambetant" is, is het feit dat je eigenlijk niet ergens heen kunt vanwege de blokkades. Maar de volgende dag is de verjaardag van mijn dochter, ze wordt 3 dus reden te meer om een feestje te bouwen. Sophie danst met de kinderen en met opa en heeft veel plezier. Op het feest vindt een cruciale kennismaking plaats. De vrouw van de quinta van tegenover spreekt Engels en derhalve klikt het goed tussen haar en mijn ouders. Ze krijgen een uitnodiging om de quinta te bezoeken, dit doen ze een week later.

De 2 weken vliegen voorbij: zwemmen bij de vlindertuin, koffie drinken, cryptogrammetjes oplossen en pa die overal werkjes wil opknappen. Maar hoe komen ze nu weer terug voor de vlucht?
B., de quinta-vrouw belt en informeert dat er een taxi is die door de blokkades heen kan komen. Pa en ma accepteren het aanbod en vertrekken. Sophie is toch wel even droevig want ze heeft heel veel gespeeld met haar abuelos.

Een dikke week later is er een madame uit het noorden van het land die de titel president naar zich toetrekt. De blokkades zijn dan pas voorbij en dit grapje heeft heel wat geld gekost en schade veroorzaakt aan de economie.

Vanavond vieren we dan kerst met vlees van de grill en met biertjes
in de zomer, in tegenstelling tot vroeger in Nederland: vrieskou en pannenkoeken met worst volgens traditie. Een ander verschil is dat 1e kerstdag hier eigenlijk een middenweekse zondag is (2e kerstdag bestaat niet) daar waar het in Nederland juist de belangrijkste dag van kerst is.

Dan zie je hier een weerwolf; dat heeft te maken met onze wolvenhuilgroet tussen collega´s maar ook met Drs. P die in 1974 kwam met het liedje over de Veerpont.

FELIZ NAVIDAD.

L´any nou a terra crucenya

L´any nou va començar amb molta pluja. Estavem celebrant l´ultima hora del 2017 a casa de ma sogra, pero la barrufeta s´en va dormir i doncs hem anat a casa nostra. Mentrestant els nanos estaven amb els seus focs artificials i els gossos amb molta por, vaig obrir l´ampolla de sidra de maduixa. Ja com no es pot comprar cava o champán en aquesta terra, només pels barris “pijos”… al poble no n´hi ha d´això, doncs, agafas vint pesos de ta butxaca (3 dólars) i a la nit brindes amb sidra.

El dimarts, primer dia de feina de l´any, va ploure moltíssim. Amb fortuna vaig poder agafar un taxi cap a la ciutat. La calçada estava destrossada i després d´un desviament de vint minuts, fin del trayecte per l´avinguda Cañoto.

Esperava el micro 56 o 57, pero arribaven poquets i tots mes omples que una llauna de sardines.   

Degut a la “fantástica” gestió de aquests senyors qui fan planificació urbanística, quasi sempre quan plou, hi ha inundacions nefastes tant com a la ciutat pero també a les pobles. Les garrofes recaudades dels impostos i les multes que la Hisenda de la república reclama, es van gastar en projectes i gran cantitat dels diners sempre es mantendrá penjat a l'arc del violí.

Hi ha un contraste de riqueza força gran quan fas comparació del sud i del nord de la zona urbana de Santa Cruz. Diguem que el centre “absolut” es l´intersecció de les avingudes Cañoto e Irala. Al sud, comença la avinguda Grigota, i del primer al segon anell es literalment “une avenue de merde” ja que s´hi trova la Ramada amb les seves caseritas, utilitzant la calçada per vendre ilegalment (i sense afluixar res d´impostos) a tothom. Roba, palomitas, fruites, legumbres, empanadas, carn de porc i pollastre etc.

Com ja la gent no té la costumbre de llençar els escombràries al cubo, parcialment també per que no n´hi ha dichos cubos o están destrossats, tota la m*rd* está al aire obert, pel carrer. Fa pudor, hi ha gent de pocs recursos, criden i hi ha pudor a la zona. Quan ma mare ho va veure, començava a plorar. 

Parlant urbanisticament, el nord es molt mes “ric”. Hi troves viaducts i empreses agricoles, el trafic es més fluid. El nordoest, precisament la zona del 4º anell i l´avinguda San Martin, es un somni mullat per tots els constructors. Botigues per la gent que es “ric del cagar” com diu David Guell en un episodi dels Plats Bruts. Llavors el Ventura Mall amb el Hardrock Café. I a la mateixa zona el pont vell al barri del Urubó, el pont nou al Urubo (crec que va costar quatorze millons de dòllars) i el Urubo mateix, un condomini pels mes afortunats.

La carretera al nord (a Warnes i Montero) té com problema principal que no hi ha prou iluminació, fent-la perillosa a l´oscuritat.

Politicament el país está fotut. No pas una miqueta, está fotudissima, per que el MAS fa interpretació dels lleis al seu gust i favor, i quan volen, ho canvian tot. El famoso referéndum del 21 de Febrer on la majoria dels votos va dir NO, doncs están fent tot, inclos si hagin de trencar la llei. Al país li fa falta un soplo d´aire fresquet, necessita d´un president qui pensa abans de parlar bojeries. Doncs haurán de buscar un home o una dona capaç de fer això. Maldaurament, els politics son evidentment molt influenciables a l´hora de rebre un sobre amb uns bitllets per sota la taula. Justicia existeix només pels rics, si no tens cales o si ets dona, mai pots guanyar.    

Llavors, el problema del aïgua quan plou es que n´hi ha pocs Canals i un sistema de drenatge com que no sapiguen que es. No es com Europa, on plou una estoneta. Pot ploure 6 fins a 12 hores degut al clima tropical. Si torna en Lorenzo després (el sol), cap problema, pero el trafic esta patint molt. A vegades es derrumba un pont….

CONTINUARA

Retrogaming, part 3

In May 2000, after new work experiences in the lovely city Zwolle, I found a new job in a customs agency. The company, that originally started in Germany, had a small and old office in a building from the dutch railway company in the city of Zutphen. This implied that I didn´t have to travel so far anymore and besides I could go and have a couple of pints in my favourite bar on Fridays.

With one of my friends who liked bundles (you know, stuff where the Lovin´ Spoonful sings about) I had already made holiday plans. In July, we were brought to the small railway station Ruurlo and left to the south.

When I finally bought my Interrail ticket in Maastricht, we crossed the border to Belgium, in Liège we hopped on a train to Namur, and from there we went via Luxemburg and Strasbourg to the Moselle area. The train didn´t get further than Saverne and we jumped on a bus there to get to Sarrebourg. There we took a taxi and arrived in Gondrexange, a small village with a lake  on a camping.

Camping sites had changed, I figured. As a kid, I hung out in camping arcades, if there were any. But in 1992 I was injured and in 1993 there was no arcade (former Eastern Block holiday in Hungary), whereas in 1994 I had more interest for the bar in the french village Volonne (area 04, Alpes d´Haute Provence) and the chicks from the southern part of the Netherlands.

There was no arcade on the small french camping in 2000. Well, it was no big deal. We didn´t need an arcade, we came to explore “la belle France”. At the reception we both bought a packet of Gauloises, we sat down in the grass and smoked our cigarette.

Yet in the last week of our holiday, when we finished the 24 hour Strasbourg-Avignon-Strasbourg roundtrip (which started in a Strasbourg night bar at 4 AM where we sang Another Brick in the Wall with great enthousiasm) we stayed in Sarrebourg and took a hotel for only 30 francs per night. We spent hours in the pub, just across the Sarrebourg station, drinking a nice coffee and there was a Tales of the arabian nights pinball machine to make sure you´d get rid of your small change. This was also the place where I celebrated the french EURO2000 victory.

Basically the retrogaming part of the stories starts here. My friend N. invited me over to his place and opened a closet. The bloke had 2 or 3 commodore 64 machines. I still have a C64 somewhere in my parents home, with a lot of floppies. No idea whether they still work, if it hasn´t been thrown away then it has been kept for already 14 years in a dark cabinet behind my old sleeping room.

Due to circumstances I leave my country in 2003. 7 years after my 7 weeks “practical holiday” in Salamanca, I go back to my dear Spain, now to the city of Valencia. But the weekends are dull and I have a lack of social life.

When I finally move to the city of Barcelona 18 months later, the gaming aspect returns. 2 boys from Basque country move in with us (typical “piso” for students) and show their pirate playstation 2 with Burnout Takedown, we play it for a couple of hours, with a Xibeca bottle on the table to keep the glasses filled with beer.        

In a very short period of boredom I spend money on a playstation 2 with GTA San Andreas and Pro Evolution Soccer part 4. One of my friends from Russia plays with me. We both moved out of the small flat to rent a room from a very nice Catalan girl. Naturally we keep on gaming while we listen the Skeletons in the Closet album from the Grateful Dead.

During a visit of Pamplona in the early autumn of 2007, I get introduced to the Nintendo Wii. I sleep a couple of nights in the house of a friend of my homie. Pamplona celebrates the “small” San Fermin, and everybody is busy partying. One morning I wake up and start to play tennis, baseball and golf with another friend. A little later I take the bus from Villava back to Pamplona. Pamplona has a nice square in the centre. After hanging around some time I decide to return to the quarter Txantrea to search for my homie. But he isn´t there yet. His parents invite me another beer, and in the evening we reunite in the emblematic bar Akelarre.

In November 2008 I leave the house in Barcelona, because the girl (George Thorogood would´ve said landlady, but she was a bit young to be called a lady) wants to go and live elsewhere with her boyfriend. My new friend from Pamplona also moves out of the house, he works in a bar in our area and he can stay there temporarily.

One of my colleagues from work offers me to move in his flat, a 6th floor attic without a lift. Since I do not really have any other choice I agree. My friend is from Algeria and his “cuadrilla” are from North Africa as well. A typical Saturday dish they like to prepare is cous cous, and often we enjoy a can of Estrella beer in our street or the nearby square. Arabic is very complicated for me and I only remember the word “sukran”. My arab friends like music such as Zebda and Gnawa Diffusion.

One of the guys is from Guelmim, a hot desert city in the southwest of Morocco. He´s got a Dr. Hyde inside himself after 3 beers which can cause pretty annoying situations.

After an old fashioned Dutch Christmas holiday with a new years eve in Enschede, I come back to Barcelona on the first Saturday of January, and we hit the town with another arab friend from France.

3 months later I meet Yina for the first time. We start to develop a relationship and in November I move into her place in a whole new quarter.

My Play2 comes with me and I connect it to her small TV to play Crazy Taxi and Flatout. After a couple of years we move to the republic of Bolivia.

Wow, I just crawled out of a time machine in this whole new continent for me. March 20, 2013. The cans of beer in the plane were small, but I´ve slept wonderfully well. It rains outside, we pass the customs, do not need to open our suitcases and stash everything in the early 90s Toyota of my brother in law. The stores and houses are more “messy” than in Europe. After approximately 1 and a half hour we arrive at El Torno. This village is about 33 KM southwest of Santa Cruz on the national route 7. From this village it is 24 KM to La Angostura, that is where the mountains begin, and even more to the west is the touristic town of Samaipata.

OK, so the country looks a bit old fashioned. Every city of village has a small collection of arcade machines. For a half peso you get a coin that you can use in an arcade machine. For what is just one US Dollar, you can buy 14 credits.

After some exploring on Twitter I found many retrogaming fans. When I uploaded some pictures of the Sega games Road Rash and Columns, which must´ve been part of a torrent, suddenly I received a lot of followers. It is very cool to see that there are so many fans of 20 & 30 year old consoles and their games.

Because of misfortune, the retrogames on my laptop were gone for a long time, the harddisk suffered damage. Also my PlayStation 2 has been out of the running for some time because the controller was completely worn out.

In the meantime, we bought a chinese retro console here on the Ramada in Santa Cruz. The Ramada is a crowded dirty open market place where you can buy a lot of stuff; food, veggies, chemicals to kill insects, clothing, and generally it is cheaper than in the supermarket. At some place there is an arcade with an Outrun game. However I would get lost on the Ramada cause it has a strange structure, generally the streets here do have names, but the people don´t usually know them. If you ask directions, they will never give you street names, they will say: 4 blocks, then left, 5 blocks, then right, or they will tell you that a place is between the 1st ring and 2nd ring. But after a few years, if you come to the city often enough, you´ll know which minibus to take and also if you fetch a taxi, you´ll know at which amount he starts to rip you off.

So, the chinese console, worth 14 bucks, consists of Super Mario Bros 1, 3, Galaga, Bomberman, Dig Dug, Arkanoid, Millipede, Pinball, Pooyan and a lot more 80s games. It´s connected on the AV1 of my TV, because my wife has become fan of the bomberman game.  On the AV2 I reconnected the playstation 2 because I bought a new controller (the non original controller costs 11.50 dollars) and also my harddisk has been repaired, so I´ve got my MSX, C64, NES, SNES and SEGA stuff back…

Greetings to all retrofans, I hope you´ve all enjoyed this little trilogy, I wish you all the best for 2016.

BOLIVIA , ABRIL I MAIG 2015

El clima de la terra camba es, a vegades, fastigós. El divendres va fer calor. Vam sortir a la ciutat, degut al 1 de maig va ser festiu, i teniem un karaoke-txurrasquito, amb molta cerveza, unes copes de Fernet i un taxi que et pela cent pesos per tornar al Torno a les 3 de la matinada. Va ploure la matinada del dissabte, durant el dia de nou calor, per la nit una altra vegada una pluja. I no que cau una miqueta, senyors, va caure moltíssim.

Llavors, el diumenge es nostre dia d´anar a veure “les caseritas” del mercat. El poble está complet amb gent qui compra verduretes. All, cepa, tomàquet, coriandre, julivert, pebrots, patates. "Que va llevar" es un crit escoltat amb certa regularitat. Quan tingues la bossa plena, agafes un taxi compartit per 2 pesos, tornant a casa on els gossos ja s´hi troben nerviosos, brincant per tot arreu.

Doncs va ser altre dia caluros, ja que va començar el tardor fa un mes i no es pot notar encara. Quan va desapareixer el sol, tornava de nou la pluja i va continuar durant tot el dilluns. Degut al fet que l´alcaldía (honorable en terra camba) no li importa gens com estigui la infraestructura del poble, hi ha molts carrers de barro quan plou. Mai van a construir una acera decente. L´estat plurinacional (la república) controla totes les garrofes que les institucions i empreses publiques tenen, i mai saps on va a parar aquests diners.

Agafo el micro què tarda com 1 hora i 5 minuts per arribar a la ciutat; al segon anell pujo a un altre micro fins arribar a l´avinguda Paraguá. Si no he esmorzat i no porto els meus entrepans, sovint em compro un par d´empanades de formatge.
Feia fred el dilluns, pero després només va caure txirimiri i poc a poc la temperatura puja. L´infrastructura de la ciutat, no es que estigui mal pensat els vuit anells, pero en temps de pluja es una m*rda. Carrers inondades, i a vegades un pont important es trenca i la gent de pobles (en aquest cas, San Javier) perden l´unica conexión vial amb la ciutat. Aixó va pasar amb el pont de la nova carretera al oest, i ha sigut fastigós per l´exportació.

N´hi ha molt de lloc per creixement económic al nord de la ciutat; a 30 KM van construir el polígon més gran de las Americas.

Fa un par de setmanes vaig anar per primera vegada de festa (o com diuen aquí, de bury) amb un par de companys després de la feria Teleinfo. Amb un fernet cantávem al karaoke les tipiques cançons en anglés. Els meus amics catalans ja s´hi poden fer una visualització…

Normalment, els bars i discoteques tanquen a les 3 de la matinada (massa d´hora) pero quan no hi ha molt control, et deixen fins les 4.   

Bolivia i la xarxa no es una combinació molt bona. El que sigui la xarxa 3G pel móbil; en la ciutat, lenta, fora de la ciutat, fotuda, fotudissíma o gens de recepció. Hi ha moltes societats (empreses) petites, altres mitjanes i només els que son grans o compten amb un genio d´informàtica tenen página web.
La varietat de págines grogues es una selva que no es pot entendre. Per trobar informació d´empreses, s´ha de anar a la página de Fundempresa i trucar per demanar una adreça de correu electrónic. Pagines grogues, no te metes en ese jardín; més de la meitat dels números de teléfon ja no son utilitzats, i quan passa aixó, una noia amb veu avorrida et diu: “este número no está habilitado”.

Els clients, o bé, prenen molt de temps per fer una decisió de comprar els materials ofertades, es molt més burocrátic tot l´ambient laboral. Altres et visiten a l´oficina i ja et fan la comanda; trobes els materials al magatzem, en company Israel fa la factura i el client s´en va content…

Son ja 2 anys fora de la meva estimada Catalunya i em falta molt el catalá, tinc por de què la qualitat de la meva escritura s´ha empitjorat, o potser que vaig escriure paraules que no existeixen.

Volia tornar a la festa d´1 de maig. En “don Luis” ens va convidar a casa seva, al nordoest de la ciutat, per fer un xurrasco, beure unes cervesetes i cantar una miqueta. Hi vaig anar amb la Yina. Ens trobavem amb un company qui va beure durant la tarda en una altra festa i parlavem en anglès. Diu què te una ampolla de whisky de quasi 30 anys i quan es va casar, obrira el whisky.

Després del sopar vam dansar, cantar karaoke (per exemple Another Brick In the Wall, Money For Nothing i Magic Carpet Ride) veure la presentació del don Luis, qui es va jubilar el passat dijous. Va ser un senyor molt profesional qui va ajudar l´empresa a creixer; tothom li estima i ell estima també a tots els seus companys. Arribava una banda per tocar, amb trompetes i tot, i hem begut fins les tres de la matinada.

La Rockola

El diseño de la mayoría de bares por aquí es así, una barra con heladera, sillas de plástico, una lampará led para indicar dónde está el "ñoba" o bien publicidad para alguna marca de cerveza boliviana.

En un lugar estratégico del garito (que suele ser txiquito) está ubicado "La Rockola". Un cacharro musical, como un Jukebox.

No obstante, no tiene nada que ver con los antiguos Jukebox, en la que tirabas tu plata para elegir tu canción favorita. El antiguo jukebox era lo más democrático que encontrabas en un bar de los ´60 hasta los ´90.

El pueblo (lástimosamente) esta lleno de este tipo de garitos. A veces hay 2 al lado, ambos poniendo la máquina a tope, para que así la clientela escucha dos canciones a la vez.

La cultura musical de aquí es, según punto de vista europea, sin decirlo eufemísticamente, pobre. Por obligación, por aquí escuchas casí todos los días algo de grupos como N. Malo. Hay muchos, hartísimos ejemplos de canciones de ritmo cumbia y de letra cutre.
Evidentemente no tengo mucho interés en este estilo. 

El encanto de los jukebox se ha perdido claramente con la digitalización. Si hay un jukebox en un bar, la probabilidad que me tomo mi birra allá es más alta.

Con las rockolas modernas es completamente al revés. Son así:

Hay una lista de quilómetros con géneros, artistas, nombres en inglés con errores ortográficos, etc. Algunos también tienen un indice alfabético. 

Después de 10 minutos conduciendo por esa "autopista pachangera", elijo una canción en inglés y tiro un peso en la máquina.

Hay un indicador en la pantalla que te informa cuantas canciones faltan hasta la tuya. Entonces te sientes en la sillita y te sirven otra paceñita. 

Tras la fiesta de T. el més pasado, que fue celebrado en una quinta SantaRiteña, surgío la idea de ir a Limoncito. 

Eran las 6 de la mañana y la birra siguió fluyendo. C. abrío su garito de billar, nos sentamos y elegí un clásico del ´84 de la Rockola. Y parece que es mediodía porque el sol sale prontísimo.

Los garitos abren normalmente de miércoles hasta el domingo. Algunos son bastante ruidosos. La combinación adolescentes, motos, alcohol y rockola no es la más favorable para tener un buen "ambiance".
Que tipo de bar se necesita aquí? Un café europeo, con bocatas, música pop-rock-alternativo-blues, un arcade (hay un montón de esos arcades ochenteros aquí) o un pinball. Un tablero de dardos, banderas. Pero los pueblos se tendrán que conformar con rockolas.

Los arcades también se encuentran en todos los pueblos y hay uno bonito en la Ramada con el clásico OutRun. Compras tu ficha a medio peso cada uno. Es como aquellos tiempos que en las vacaciones por las noches visitabas el arcade del camping en Francia o Suiza para tirar unos francs y jugar.  Para los niños es una maravilla. Y para los gamers, lo sigue siendo.

Quatorze gener dosmilquatorze

Doncs si, ja estem 14 dies al any dosmilquatorze. Dues setmanes, amb el Dakar en Argentina, Bolivia i Xile. Un any que esperèm va ser millor què l´any darrere.

Trobo a faltar molt el català. Llavors ja van passar quasi deu mesos fora de terra catalana. No n´hi ha "pa amb tomàquet" aquí. Pero hi ha tomàquet amb ceba. No es gaire car les verdures, a vegades només quan plou massa, com ha passat la setmana passada a Cochabamba, ciutat al centre de Bolivia, com Madrid a Espanya i Utrecht als Paísos Baixos.

Porto ja mig any treballant. Tinc companys que no em diguen "hola, bon dia" o "hola, que tal". Arriben, et veien i va una crida tremenda pel carrer:  COMO EEEEESSSS!!!!
Sobretot Miguel i Waldo ho fan fort, fortíssim.
Hi ha un noi del magatzem, Bladimir. Si, el seu nom es rus, pero no es rus. Em diu: "Como estas chamaquito".

Quan tinc un problema de material pels clients, el "ragazzo" Juan Pablo m´ajuda. Agafa les castanyes calentes del foc. Es un noi molt llest, quart italiá, técnic pero també una miqueta "travieso".
El joc de vendre es a vegades complicat, ja que tots els dies el joc es diferent.  Has de veure: Que vol el client? Per què ho vol?
Rebreu doncs un preu d´un venedor a EEUU, i necessito començar a fer calculs. Pot ser dinámic. I, preparada la cotizació, ho envío al client (pensant en la quantitat de garrofes que costa tot).

Un altre senyor qui m´ajuda quan tinc dubtes es el "don Dagner". Porta anys aquí i coneix les mercaderies del magatzem. Sempre riu a la seva arriba pel matí; nosaltres esperant a qui porta la clau per obrir l´oficina, i ell en el seu cotxe.

No es troba en la oficina el meu cap. S´ha anat de vacances, i hi ha un "ambiance" de tranquil.litat.
Altres companys: Mr. Edward, treballa molt, li va bé. I la Silvia, noia enganxada a salteñas, una especialitat d´aquest país.  Com bunyols, amb pollastre, patates, pebrots, el què vulguis. A mi m´agraden més les empanades de formatge amb ceba.
Al passar per la ciutat, per exemple a la Ramada, mercat una miqueta caòtica pots trobar "caseritas", dones que venen de tot, amb carretilles si fa falta. Al Torno es encara pitjor. Mai hi ha espai per les carretilles i tot esta muntat massa baix.

Les salteñas es una altra historia. Imagina´t això: Un dissabte, no fa calor (no passa molt això per cert). Un bon esmorzar amb pá français, una truita i café fort.
Desprès del esmorzar, al carrer on es veu una caserita cridant: SAAAAALTEEEEEEEEEEEEÑÑÑÑÑAAASSS i amb una veu distorsionada.
Un altre tipus de caserita: a la parada dels micros al Torno (micro es com un bus pero petit petitet): Gelatina de pata de royal, només 1 boliviano....

Tornem al magatzem. El cap del taller es don Humberto. Organitza que els nois tallen els esparrècs (no es pot menjar això perquè son de ferro).

Avui hem "barallat" una mica amb una empresa què nos ha de fer una gestió, però demanen massa informació sense anar a "trobar-ho" ells mateixos...

Fins aquí. Torno a la feina ara. Amics, cuideu vos molt!

4 meses en Bolivia

Ya han pasado 4 meses desde que dejé mi querida tierra catalana para ir a Latinoamerica.
La llegada a Santa Cruz fue algo extraño. Estaba lloviendo fuerte y hicimos cola durante una hora
para salir del aeropuerto. La aduana no jorobó para nada.

La 1ª impresión del país era que todos los coches son iguales y que no solo estoy en otro continente,
sino, que he llegado a través de una máquina del tiempo.
El primer dia lo pasamos en un jardin con un churrasco (barbacoa) y vemos que el pueblo
(El Torno, a unos 35 KM de Santa Cruz) tiene mucha vegetación.
El segundo dia nos levantamos sobre las 6 de la mañana, porque aquí el sol sale muy pronto.
Vamos a la ciudad para comprar la tele y demás cosas necesarias, como una nevera y camas.
Me compro un sim para mi celular, pero al llamar tengo que activar el sim y el señor borde de la
empresa Tigo no me lo quiere activar porque no tengo un número de cédula. Es el primer encuentro con la
burocracia. Para celebrar la llegada a la tierra boliviana compramos cervezas paceña en una tiendecita por la noche.

Debido al fuerte sol que pega aquí, me veo obligado a comprar un sombrero al módico precio de 25 pesos (unos 3 euritos) que ayuda a evitar que me quemo.

Vamos regularmente a Santa Cruz, capital de la zona y la ciudad más grande del país con más de 2 millones de inhabitantes.
La ciudad es un caos. Esta construida por anillos y radiales. Viniendo del suroeste, al ver los primeros semáforos después de la localidad de la Guardia, llegas al octavo anillo.
Cuando pasas todos los anillos (el primero es el centro; la avda. Irala, la avda. Cañoto) se ve un mercado monstruosamente grande en la avda. Grigotá. El mercado se llama la Ramada. La gente no va al supermercado, todo se compra en la calle.

Gracias al cuñado (Milton) hemos instalado la antena para la tele. La recepción es bastante chunga, la tele digital aún no ha llegado a estas tierras.

El primer domingo vamos al mercado del pueblo; aparte de aguacates, verduras y comida se vende ganado, pollos, perros etc.
Lo extraño es que todo el mundo es hyper religioso aquí, pero el descanso del domingo aparentemente no existe porque todas las tiendas abren.
Pasamos una tarde en un pueblo polvoso a 20 KM al norte de Santa Cruz, jugamos al fútbol con los niños y tomamos paceña con empanadillas.

El cuñado y la cuñada, mejor dicho, los padres de la cuñada, tienen un chaco en la montaña.
Un chaco es un huerto con árboles y la gente suele plantar yuca. Vamos allá a cosechar la yuca y grey (pomelo).
Si los pitufos te pillan "amb gespa verd" en el chaco, te trincan y te meten al talego de Palmasola.

Estamos invitados un sábado por "don Coco", un personaje, el antiguo jefe de mi suegra. Hace un churrasco y su hermano pasa por la mesa para llenar los vasos con cerveza.
Habia ambiente y llego un punto en que los invitados iban tan chupados que no se acordaron de mi nombre.

Vamos por primera vez al registro civil. Despues de 3 horas nos dan papeles que enviamos a la Paz. Es el 1 de abril, cumpleaños de mi padre.
A pesar de que Santa Cruz es enorme, hay tan solo una oficina de correos. La encontramos y enviamos el papeleo. Hacemos una noche española con una famosa tortilla de patatas.

Un par de dias después empieza el otoño, porque empieza a llover y no para durante 5 dias. El jardin se ha inundado.
Compre semillas de hierbas en el pueblo y me he asignado un trozo del jardin para plantarlas.
Los buses como se conocen en Europa, aquí solo sirven para transporte escolar (de escuelas privadas pijas) o bien para el transporte turístico a otros departamentos del país.
Para ir a Santa Cruz, hay que ir en micro, que es una cuarta o quinta parte de un bus normal y tan bajo que si tienes que ir de pie como europeo, tendrías una hernia en dos semanas. La altura máxima del interior es 1.70 , 1.75 metros máximo.
También puedes ir en taxi, pero los taxis van con 6 personas más el chófer. Dicha de otra manera, te crujes...

Otra bonita excursión que hicimos; un sábado fuimos a la Angostura. Es un pueblecito que consiste en unos bares, un peaje, un terminal de micros y una caravana vieja.
A la salida del pueblo empiezan las montañas y hay un trecho bonito del rio Piraí. La orilla esta mojada y casi me caigo al rio.

Algo sobre la cultura de la comida; En el pueblo, el desayuno no existe. La gente se va al bar, o a cualquier tinglado que se llama restaurante a las 8, 9 de la mañana y comen un plato de sopa y después un filete de carne con arroz. Si quieres un desayuno europeo aquí, tienes que ir a Santa Cruz.

El dia que volvimos al chaco, hemos observado que hay escasez de gas. Lo curioso es que en la tele ves un montón de propaganda en plan "el gas de Bolivia es para los bolivianos", pero al mismo tiempo los señores en la Paz (no voy a decir nombres) parece que prefieren exportar el gas, así creando problemas de distribución en el mercado interno y así  manipulando los precios (para que suban)...

La suegra iba a preparar un pastel, y faltaba un chupito de licor para completarlo. Así pues conoci al singani, un licor de Tarija que es de uvas blancas.
Tengo una sobrina "real", la hija de mis cuñados (Melanie), una chamaquita a la que le encanta el baloncesto.
No obstante, también tengo una sobrina falsa, una niña de 3 años quién se llama Liz, influenciada por la Melanie me llama tio.

A mediados de abril hacemos el primer viajecito dentro del país. Salimos un viernes a las 7 AM dirección a Vallegrande.
Bolivia es un país sin autopistas, por lo menos en el este del país no hay. Seguimos pues la ctra. nacional 7 (la que va a Cochabamba) y despues de unos 50 KM ya estamos en las montañas.
Pasamos por Samaipata, una ciudad muy turistica con un montón de gringos como yo.
En Mataral cogemos la ctra. 22 y hacemos una paradita para comer un majadito, sentados sobre piedras y rodeados de cactuses.

Tras 6 horas llegamos a Vallegrande, una pequeña ciudad entre montañas con una plaza muy bonita y bien cuidada.
Los vallunos tienen un mercado campesino grande, donde chamacos con carretillas piden paso constantemente y todo el mundo
compra la patata lisa, un especie de patata que más bien parece remolacha.
En la plaza tomamos una paceña y un sandwich de chola para merendar. La idea es de ir el dia siguiente a ver Comarapa, que
tiene una laguna verde, pero lastimosamente no hemos ido.

Pasan unas semanas y hacemos otro viaje, esta vez al sur. Salimos a las 6 de la tarde y antes de llegar a Santa Cruz cogemos la ctra. 9 (la de Camiri). El trip va a Villamontes, una ciudad a 90 KM de la frontera con Argentina.
No hay muchas montañas, pero la 9 tampoco es autopista. 25 KM antes de llegar empieza a llover fuertisimo. A las 3 de la madrugada llegamos a una casa en las afueras de la ciudad y dormimos solo 3 horitas.
El dia siguiente, un sabado, vemos rapidamente el mercado y nos llevan al rio Pilcomayo donde vamos a pescar.
Con algo de potra saco 5 pececitos, tan solo mi cuñado que tiene experiencia saca 8 peces, algunos gordotes.

Los peces se frien y los comemos con yuca. Después vemos el centro de la ciudad, donde hay una plaza preciosa con wifi gratis, algo que por Santa Cruz no se ve.
El cielo sobre la provincia de Tarija es gris, y el dia siguiente llueve un ratito. Volvemos a ir de pesca, pero en otro lado del rio donde hay rocas y corriente. Como consequencia, nadie saca nada.
La vuelta al Torno es otro viaje laaargo, pero como salimos de dia vemos un poco de las provincias de Tarija y Chuquisaca.

Un domingo hemos ido a comprar un perrito en el mercado y le hemos llevado a la fiesta de cumpleaños de nuestra cuñada.
Fue un "bury" estupendo con buena comida y litros de vino.

El pasado mes la Yina ha trabajado en un bar en la ciudad y yo estuve en el pueblo para cuidar al perro Tronco.
Por desgracia el clima hizo un giro radical y ha llovido 2 semanas seguidas.
Tronco enfermó y no ha sobrevivido. El 1 de julio por la mañana nos hemos despedido de el.
Pasaron 3 dias muy tristes. No suelo llorar, pero estos 3 dias he llorado más que nunca. Enfin, muchos perros se venden en el mercado de los domingos y nunca se sabe como han pasado su primer mes.

El 4 de julio la tia nos llama prontisimo para invitarnos a venir a su barrio para adoptar la perrita de su vecina.
Es una petita rebelde que hemos renombrado Luna. Hay muchas cosas que hace que nos recuerdan al Tronco, las mismas rebeldias Ladra, salta, muerde mucho y es super inquieta.

Mediante internet y contactos en Santa Cruz seguimos buscando trabajo....