Bonjour de nouveau,
Déjà il a passé beaucoup de temps des que j´ai écrit en français pour dernière fois. Le "pourquoi" est franchement très simple d´expliquer.
En mars 2013 je demenageais a un village du département Santa Cruz en Bolivie. Je lassais "ma Catalogne", mes amis, les espagnoles, les catalans, des bons copains de toute l´Europe.
L´Amerique du Sud est un monde different. Dans le bureau, on parle anglais, avec un niveau un peu plus haut qu´en Espagne. Et aussi on parle espagnol.
Mais autres langues, comme l´allemand et le français, on ne trouve pas ici. Les appareils et la technologie, on (doît) achete(r) aux Etats-Unis.
Bosser avec les entreprises americaines n´est pas le plus facil. Quand tu appelles, par commencer on demande le nº d´article. Sans cette information, la probabilité qu´ils te peuvent envoyer un offre est très basse.
Bien sûr on peut dire qu´ils sont paresseux, c´est a dire, ils n´ont pas d´envie a travailler, ou bien, ils ne veulent pas brûler leurs doigts en faisant un offre de materiaux que ton client ne va pas accepter.
En tout cas, les clients mêmes si ils ne donnent pas nº de pièce de reference, cela implique que on veut savoir simplement ça qu´on peut trouver "sur la marche" et on n´acheterá jamais. Quand t´as du bonheur et tu sais exactement ça que tu dois offrir ton client, la chance qu´il va acheter est plus haute. La presentation doît être jolie, avec des images et avec une marge que depend du prix. Et... toujours il y a des pirates dans le quai, tes concurrents qui font les mêmes affaires.
Si la Bolivie etait dans l´Europe, probablement tout serait organisé mieux ici. Ou non, car l´economie en Europe souffre beaucoup depuis 5 ans. Les banques et la politique ont âbimé la confiance des consommateurs en gâchant l´argent des impôts en conneries. Un petit exemple est l´aeroport de Castellon de la Plana en Espagne. Mes amis en Espagne savent que la situation est delicat.
Bolivie souffre maintenant du mauvais temps, car il pleut, il pleut beaucoup et dans quelques départments, ça n´arrete pas.
Dans le nord et l´ouest il y en a des villages inondés, grâce a planification mauvaise d´infrastructure. Le pays a besoin d´ameliorer ça et aussi, on doît se culturiser un peu plus (voyez ma petite histoire de la rockola).
En parlant des rockolas, le dernier samedi j´allais avec 3 copains du taf dans un bar rockola a côté du 5ième anneau. Nous sommes assis, la meuf du bar a mis la bouteille Paceña sur la table, et nous avons bu pendant une heure lorsque nous avons chanté un peu de Guns & Roses.
Aujourd´hui, une de mes colleagues a la melancholie et elle ecoute Bon Jovi, Guns & Roses et les Scorpions. Eh bien, particulièrement je deteste Bon Jovi, je pense que c´est rock pour meufs, mais bon, tout le monde a des goûts differents.
France et la musique, sa culture en generale, j´aime. Depuis vingt ans, juste après le Coupe du Monde, gagné par Bresil après de penalties, je partais pour dernière fois avec mes frères et mes parents au département 04, les Alpes d´Haute Provence. Dans le camping, j´ecoutais ma cassette des Ramones (c´etait mon epoque de punk et grunge). En fait, les années qui terminent en quatre, je suis venu en France, comme dans le ´84 de petit mec.
Les vacances en France sont toujours un "joie de vivre". T´arrives, tu montes le caravan et ton voisin t´offre une canette de bière.
Il y avaient des nuits qu´on achetait des cartons Kronenbourg (dans un hyper comme le centre E. Leclerc par exemple) et sur la pelouse du camping on buvait avec barbaq et chansons.
Dans le ´94, avec mon frère O. j´avais un groupe de colleagues, des jeunes de 15-18 ans, et notre papan nous donnait quelques fois cent francs. De suite nous partions avec notre groupe au village et (si j´ai vu bien sur Google) nous prenions des bières dans le café des Arts.
Et aussi nous visitions la citadelle de Sisteron.
Autres recommandations en France: Strasbourg, Sarrebourg, Grenoble, Lyon, Avignon, Nîmes, Orange, la Dordogne, le pays basque française (dép. 64), Perpignan, Narbonne, Carcassonne, Toulouse. Et bien sûr, Paris, ouai!
Dernier exemple; Mai 2001. Je visitais des amis a Sarrebruck, et il y avait une fête franco allemande. Avant d´aller là, nous avons promené sur la frontière "Goldene Bremm"
martes, 4 de febrero de 2014
Février en Bolivie et culture française
Etiquetas:
affaires,
bolivie,
fevrier,
france,
guns & roses,
rockola,
sarrebruck,
sisteron,
spicheren,
volonne
martes, 21 de enero de 2014
La Rockola
El diseño de la mayoría de bares por aquí es así, una barra con heladera, sillas de plástico, una lampará led para indicar dónde está el "ñoba" o bien publicidad para alguna marca de cerveza boliviana.
Hay un indicador en la pantalla que te informa cuantas canciones faltan hasta la tuya. Entonces te sientes en la sillita y te sirven otra paceñita.
En un lugar estratégico del garito (que suele ser txiquito) está ubicado "La Rockola". Un cacharro musical, como un Jukebox.
No obstante, no tiene nada que ver con los antiguos Jukebox, en la que tirabas tu plata para elegir tu canción favorita. El antiguo jukebox era lo más democrático que encontrabas en un bar de los ´60 hasta los ´90.
El pueblo (lástimosamente) esta lleno de este tipo de garitos. A veces hay 2 al lado, ambos poniendo la máquina a tope, para que así la clientela escucha dos canciones a la vez.
La cultura musical de aquí es, según punto de vista europea, sin decirlo eufemísticamente, pobre. Por obligación, por aquí escuchas casí todos los días algo de grupos como N. Malo. Hay muchos, hartísimos ejemplos de canciones de ritmo cumbia y de letra cutre.
Evidentemente no tengo mucho interés en este estilo.
Evidentemente no tengo mucho interés en este estilo.
El encanto de los jukebox se ha perdido claramente con la digitalización. Si hay un jukebox en un bar, la probabilidad que me tomo mi birra allá es más alta.
Con las rockolas modernas es completamente al revés. Son así:
Hay una lista de quilómetros con géneros, artistas, nombres en inglés con errores ortográficos, etc. Algunos también tienen un indice alfabético.
Después de 10 minutos conduciendo por esa "autopista pachangera", elijo una canción en inglés y tiro un peso en la máquina.
Hay un indicador en la pantalla que te informa cuantas canciones faltan hasta la tuya. Entonces te sientes en la sillita y te sirven otra paceñita.
Tras la fiesta de T. el més pasado, que fue celebrado en una quinta SantaRiteña, surgío la idea de ir a Limoncito.
Eran las 6 de la mañana y la birra siguió fluyendo. C. abrío su garito de billar, nos sentamos y elegí un clásico del ´84 de la Rockola. Y parece que es mediodía porque el sol sale prontísimo.
Los garitos abren normalmente de miércoles hasta el domingo. Algunos son bastante ruidosos. La combinación adolescentes, motos, alcohol y rockola no es la más favorable para tener un buen "ambiance".
Que tipo de bar se necesita aquí? Un café europeo, con bocatas, música pop-rock-alternativo-blues, un arcade (hay un montón de esos arcades ochenteros aquí) o un pinball. Un tablero de dardos, banderas. Pero los pueblos se tendrán que conformar con rockolas.
Que tipo de bar se necesita aquí? Un café europeo, con bocatas, música pop-rock-alternativo-blues, un arcade (hay un montón de esos arcades ochenteros aquí) o un pinball. Un tablero de dardos, banderas. Pero los pueblos se tendrán que conformar con rockolas.
Los arcades también se encuentran en todos los pueblos y hay uno bonito en la Ramada con el clásico OutRun. Compras tu ficha a medio peso cada uno. Es como aquellos tiempos que en las vacaciones por las noches visitabas el arcade del camping en Francia o Suiza para tirar unos francs y jugar. Para los niños es una maravilla. Y para los gamers, lo sigue siendo.
martes, 14 de enero de 2014
Quatorze gener dosmilquatorze
Doncs si, ja estem 14 dies al any dosmilquatorze. Dues setmanes, amb el Dakar en Argentina, Bolivia i Xile. Un any que esperèm va ser millor què l´any darrere.
Trobo a faltar molt el català. Llavors ja van passar quasi deu mesos fora de terra catalana. No n´hi ha "pa amb tomàquet" aquí. Pero hi ha tomàquet amb ceba. No es gaire car les verdures, a vegades només quan plou massa, com ha passat la setmana passada a Cochabamba, ciutat al centre de Bolivia, com Madrid a Espanya i Utrecht als Paísos Baixos.
Porto ja mig any treballant. Tinc companys que no em diguen "hola, bon dia" o "hola, que tal". Arriben, et veien i va una crida tremenda pel carrer: COMO EEEEESSSS!!!!
Sobretot Miguel i Waldo ho fan fort, fortíssim.
Hi ha un noi del magatzem, Bladimir. Si, el seu nom es rus, pero no es rus. Em diu: "Como estas chamaquito".
Quan tinc un problema de material pels clients, el "ragazzo" Juan Pablo m´ajuda. Agafa les castanyes calentes del foc. Es un noi molt llest, quart italiá, técnic pero també una miqueta "travieso".
El joc de vendre es a vegades complicat, ja que tots els dies el joc es diferent. Has de veure: Que vol el client? Per què ho vol?
Rebreu doncs un preu d´un venedor a EEUU, i necessito començar a fer calculs. Pot ser dinámic. I, preparada la cotizació, ho envío al client (pensant en la quantitat de garrofes que costa tot).
Un altre senyor qui m´ajuda quan tinc dubtes es el "don Dagner". Porta anys aquí i coneix les mercaderies del magatzem. Sempre riu a la seva arriba pel matí; nosaltres esperant a qui porta la clau per obrir l´oficina, i ell en el seu cotxe.
No es troba en la oficina el meu cap. S´ha anat de vacances, i hi ha un "ambiance" de tranquil.litat.
Altres companys: Mr. Edward, treballa molt, li va bé. I la Silvia, noia enganxada a salteñas, una especialitat d´aquest país. Com bunyols, amb pollastre, patates, pebrots, el què vulguis. A mi m´agraden més les empanades de formatge amb ceba.
Al passar per la ciutat, per exemple a la Ramada, mercat una miqueta caòtica pots trobar "caseritas", dones que venen de tot, amb carretilles si fa falta. Al Torno es encara pitjor. Mai hi ha espai per les carretilles i tot esta muntat massa baix.
Les salteñas es una altra historia. Imagina´t això: Un dissabte, no fa calor (no passa molt això per cert). Un bon esmorzar amb pá français, una truita i café fort.
Desprès del esmorzar, al carrer on es veu una caserita cridant: SAAAAALTEEEEEEEEEEEEÑÑÑÑÑAAASSS i amb una veu distorsionada.
Un altre tipus de caserita: a la parada dels micros al Torno (micro es com un bus pero petit petitet): Gelatina de pata de royal, només 1 boliviano....
Tornem al magatzem. El cap del taller es don Humberto. Organitza que els nois tallen els esparrècs (no es pot menjar això perquè son de ferro).
Avui hem "barallat" una mica amb una empresa què nos ha de fer una gestió, però demanen massa informació sense anar a "trobar-ho" ells mateixos...
Fins aquí. Torno a la feina ara. Amics, cuideu vos molt!
Trobo a faltar molt el català. Llavors ja van passar quasi deu mesos fora de terra catalana. No n´hi ha "pa amb tomàquet" aquí. Pero hi ha tomàquet amb ceba. No es gaire car les verdures, a vegades només quan plou massa, com ha passat la setmana passada a Cochabamba, ciutat al centre de Bolivia, com Madrid a Espanya i Utrecht als Paísos Baixos.
Porto ja mig any treballant. Tinc companys que no em diguen "hola, bon dia" o "hola, que tal". Arriben, et veien i va una crida tremenda pel carrer: COMO EEEEESSSS!!!!
Sobretot Miguel i Waldo ho fan fort, fortíssim.
Hi ha un noi del magatzem, Bladimir. Si, el seu nom es rus, pero no es rus. Em diu: "Como estas chamaquito".
Quan tinc un problema de material pels clients, el "ragazzo" Juan Pablo m´ajuda. Agafa les castanyes calentes del foc. Es un noi molt llest, quart italiá, técnic pero també una miqueta "travieso".
El joc de vendre es a vegades complicat, ja que tots els dies el joc es diferent. Has de veure: Que vol el client? Per què ho vol?
Rebreu doncs un preu d´un venedor a EEUU, i necessito començar a fer calculs. Pot ser dinámic. I, preparada la cotizació, ho envío al client (pensant en la quantitat de garrofes que costa tot).
Un altre senyor qui m´ajuda quan tinc dubtes es el "don Dagner". Porta anys aquí i coneix les mercaderies del magatzem. Sempre riu a la seva arriba pel matí; nosaltres esperant a qui porta la clau per obrir l´oficina, i ell en el seu cotxe.
No es troba en la oficina el meu cap. S´ha anat de vacances, i hi ha un "ambiance" de tranquil.litat.
Altres companys: Mr. Edward, treballa molt, li va bé. I la Silvia, noia enganxada a salteñas, una especialitat d´aquest país. Com bunyols, amb pollastre, patates, pebrots, el què vulguis. A mi m´agraden més les empanades de formatge amb ceba.
Al passar per la ciutat, per exemple a la Ramada, mercat una miqueta caòtica pots trobar "caseritas", dones que venen de tot, amb carretilles si fa falta. Al Torno es encara pitjor. Mai hi ha espai per les carretilles i tot esta muntat massa baix.
Les salteñas es una altra historia. Imagina´t això: Un dissabte, no fa calor (no passa molt això per cert). Un bon esmorzar amb pá français, una truita i café fort.
Desprès del esmorzar, al carrer on es veu una caserita cridant: SAAAAALTEEEEEEEEEEEEÑÑÑÑÑAAASSS i amb una veu distorsionada.
Un altre tipus de caserita: a la parada dels micros al Torno (micro es com un bus pero petit petitet): Gelatina de pata de royal, només 1 boliviano....
Tornem al magatzem. El cap del taller es don Humberto. Organitza que els nois tallen els esparrècs (no es pot menjar això perquè son de ferro).
Avui hem "barallat" una mica amb una empresa què nos ha de fer una gestió, però demanen massa informació sense anar a "trobar-ho" ells mateixos...
Fins aquí. Torno a la feina ara. Amics, cuideu vos molt!
Etiquetas:
bolivia,
català,
feina,
salteñas,
Santa Cruz
sábado, 28 de diciembre de 2013
Ya se fue la Navidad. Feliz 2014
Aquí se celebra la Navidad y el año nuevo en pleno verano. Temperaturas extremas y tormentas de arena molestan en Santa Cruz.
Hace una semana llovió fuerte por ultima vez. Es el mundo al revés, Navidad en verano. Los vecinos gauchos en el sur están sufriendo una ola de calor.
El camino del Torno a Santa Cruz y vice versa pasa por Santa Rita, Santa Marta, San Jose, Quebrada Honda, Quebrada Seca, el peaje del km. 22, La Guardia, luego empieza la doble via con el Biergarten, el Carmen y de pronto empiezan los anillos de Santa Cruz. Tiendecitas, ferreterias, caseritos y caseritas vendiendo en la calle.
Es sábado hoy. A pesar de los 30 grados, que pronto aumentarán, esta tarde vamos a canjear el lote navideño, plata para gastar en un súper.
Navidad en el sol no tiene nada que ver con la navidad europea o americana. Hicimos un churrasquito con vino de Tarija y en breve se acabará el 2013. El año del cruce del gran charco.
Las navidades de los 80, que recuerdo, eran frios; la chimenea puesta, el pan navideño con crema de almendra, caminando tras la comida en la nieve. La canción de las ranas en la tele (We All Stand Together) y la película "Als je begrijpt wat ik bedoel" (Si entiendes lo que quiero decir), un clásico holandés del ´83.
En las noventa, la Nochebuena y el primer día de navidad se pasaba en familia. Las discotecas abrían el 25 de diciembre, por lo que el día 26 solia ser tranquilo.
Las celebraciones del año nuevo siempre fueron o en el pueblo o bien en otra ciudad.
En los 80 y 90 esto implicaba que ibamos a visitar la familia en la ciudad de Zwolle, capital de la provincia Overijssel. Recuerdo que cada año nuevo lo esperabamos con mucha ilusión.
Siendo txiquitos, en Nochevieja nos mandaron a nosotros (mis hermanos, mi prima y yo) a dormir para levantarnos a las 23:55.
Tontería una siesta nocturna, solíamos agarrar rotuladores para dibujar, o hablar de los fuegos artificiales.
Mis hermanos y yo eramos bastante fan de los flyers y folletos que las empresas distribuidoras dejaban en el buzón. Pasabamos horas mirando que comprar y cuanta plata teníamos disponible para gastar.
El dia 31 de diciembre se pasaba más o menos así:
Levantarse pronto, ir a comprar los fuegos artificiales, gastar la mitad de lo comprado durante el dia, no importa si llueva o si hace frio.
Mamá estaba en la cocina, preparando los oliebollen (especie de buñuelos con pasas).
Si tocaba un año de ida a Zwolle, salíamos sobre las 19 horas para llegar allá a las 20. Café, galletas, una cervecita, conciertos en la tele, fuegos artificiales sensacionales y fogatas en la calle.
Un año lo hemos celebrado también en Aalten, el pueblo de mi madre.
A mitades de los noventa la forma de festejar cambiaba, iba con amigos o con mis hermanos a un bar grande en las afueras, allá donde también era la tradición de los fuegos de Pascua.
El camino del Torno a Santa Cruz y vice versa pasa por Santa Rita, Santa Marta, San Jose, Quebrada Honda, Quebrada Seca, el peaje del km. 22, La Guardia, luego empieza la doble via con el Biergarten, el Carmen y de pronto empiezan los anillos de Santa Cruz. Tiendecitas, ferreterias, caseritos y caseritas vendiendo en la calle.
Es sábado hoy. A pesar de los 30 grados, que pronto aumentarán, esta tarde vamos a canjear el lote navideño, plata para gastar en un súper.
Navidad en el sol no tiene nada que ver con la navidad europea o americana. Hicimos un churrasquito con vino de Tarija y en breve se acabará el 2013. El año del cruce del gran charco.
Las navidades de los 80, que recuerdo, eran frios; la chimenea puesta, el pan navideño con crema de almendra, caminando tras la comida en la nieve. La canción de las ranas en la tele (We All Stand Together) y la película "Als je begrijpt wat ik bedoel" (Si entiendes lo que quiero decir), un clásico holandés del ´83.
En las noventa, la Nochebuena y el primer día de navidad se pasaba en familia. Las discotecas abrían el 25 de diciembre, por lo que el día 26 solia ser tranquilo.
Las celebraciones del año nuevo siempre fueron o en el pueblo o bien en otra ciudad.
En los 80 y 90 esto implicaba que ibamos a visitar la familia en la ciudad de Zwolle, capital de la provincia Overijssel. Recuerdo que cada año nuevo lo esperabamos con mucha ilusión.
Siendo txiquitos, en Nochevieja nos mandaron a nosotros (mis hermanos, mi prima y yo) a dormir para levantarnos a las 23:55.
Tontería una siesta nocturna, solíamos agarrar rotuladores para dibujar, o hablar de los fuegos artificiales.
Mis hermanos y yo eramos bastante fan de los flyers y folletos que las empresas distribuidoras dejaban en el buzón. Pasabamos horas mirando que comprar y cuanta plata teníamos disponible para gastar.
El dia 31 de diciembre se pasaba más o menos así:
Levantarse pronto, ir a comprar los fuegos artificiales, gastar la mitad de lo comprado durante el dia, no importa si llueva o si hace frio.
Mamá estaba en la cocina, preparando los oliebollen (especie de buñuelos con pasas).
Si tocaba un año de ida a Zwolle, salíamos sobre las 19 horas para llegar allá a las 20. Café, galletas, una cervecita, conciertos en la tele, fuegos artificiales sensacionales y fogatas en la calle.
Un año lo hemos celebrado también en Aalten, el pueblo de mi madre.
A mitades de los noventa la forma de festejar cambiaba, iba con amigos o con mis hermanos a un bar grande en las afueras, allá donde también era la tradición de los fuegos de Pascua.
Cambios de año memorables: los de 2001-2002, 2007-2008, 2012-2013
El primero fue por el cambio del florín al euro.
Viajaba a Enschede para visitar N y A, mis amigos. Por la tarde en la ciudad sacabamos las ultimas florines del muro.
En la ciudad visitabamos el bar "De Kikker" (la rana). Aún no aceptaban los euros, pero era una fiesta buena.
El dia 1 de enero saque los primeros billetes del muro en mi pueblo. El muro se instalo en el ´96 y lo han quitado hace un par de años.
La navidad del 2007 fue más trágica. Tuve que ir a Holanda de relámpago. Me llamo mi padre y me dijo que mi abuela se fue para siempre.
Compre un billete a Weeze, de allí me recogieron. Tras años volvi a ver toda la familia unida.
El entierro fue el 31 de diciembre, algo raro, mi hermano O. se fue más tarde a su evento de carbide. Hemos ido a verlo también, pero suelen poner música pachangera.
L., mi hermano pequeño, decía que iba a ir a Arnhem para celebrar el año con sus amigos. Fui con el y era sublime, con gente muy agradable que ni les conoci. Son las mejores fiestas cuando te cuelas en uno. Harta cerveza y gente interesada en España, Barcelona, el idioma y todo.
El año pasado, el ultimo cambio de año en España; los anteriores años eran muy tranquilos (con una botella de cava cuyo tapón cayo encima de una copa y lo destrozó y tomabamos algo con S.J. nuestro amigo).
Queríamos celebrarlo bien y fuimos invitado por G. un amigo vikingo. Ya que vivia con gente belga y holandesa, había oliebollen allí, mucha cerveza, 13 botellas de cava abriendose simultaneamente y cantando Bohemian Rhapsody.
Tras los fuegos fuimos a un garito en la ciudad, muy relajado, un par de horitas.
Aquí va ser diferente, este año. No hay plan, pero veamos como brindar lo mejor posible a un año nuevo lleno de nuevas oportunidades.
El primero fue por el cambio del florín al euro.
Viajaba a Enschede para visitar N y A, mis amigos. Por la tarde en la ciudad sacabamos las ultimas florines del muro.
En la ciudad visitabamos el bar "De Kikker" (la rana). Aún no aceptaban los euros, pero era una fiesta buena.
El dia 1 de enero saque los primeros billetes del muro en mi pueblo. El muro se instalo en el ´96 y lo han quitado hace un par de años.
La navidad del 2007 fue más trágica. Tuve que ir a Holanda de relámpago. Me llamo mi padre y me dijo que mi abuela se fue para siempre.
Compre un billete a Weeze, de allí me recogieron. Tras años volvi a ver toda la familia unida.
El entierro fue el 31 de diciembre, algo raro, mi hermano O. se fue más tarde a su evento de carbide. Hemos ido a verlo también, pero suelen poner música pachangera.
L., mi hermano pequeño, decía que iba a ir a Arnhem para celebrar el año con sus amigos. Fui con el y era sublime, con gente muy agradable que ni les conoci. Son las mejores fiestas cuando te cuelas en uno. Harta cerveza y gente interesada en España, Barcelona, el idioma y todo.
El año pasado, el ultimo cambio de año en España; los anteriores años eran muy tranquilos (con una botella de cava cuyo tapón cayo encima de una copa y lo destrozó y tomabamos algo con S.J. nuestro amigo).
Queríamos celebrarlo bien y fuimos invitado por G. un amigo vikingo. Ya que vivia con gente belga y holandesa, había oliebollen allí, mucha cerveza, 13 botellas de cava abriendose simultaneamente y cantando Bohemian Rhapsody.
Tras los fuegos fuimos a un garito en la ciudad, muy relajado, un par de horitas.
Aquí va ser diferente, este año. No hay plan, pero veamos como brindar lo mejor posible a un año nuevo lleno de nuevas oportunidades.
miércoles, 18 de diciembre de 2013
ENGLISH!
Somewhere between Summer and Autumn 1987, probably in an attempt to avoid me from being bored with only the Dutch language, school decided to give classes in English.
Obviously it changed a lot for me, finally getting to know this music and movie language from the UK and USA.
Our teacher started the first class with a story about the dutch mister Abels, who went to the UK and saw his surname changed to Ebels, Ibels and finally Aibels.
This story explained to me about 50% of the whole pronounciation. Besides theoretical knowledge from school, the music and TV have helped a lot as well. And very soon I had a preference for british english, because the teacher said: American English, it is bubble gum english.
A couple of years later, English was being teached to us (us = my classmates and me) by a not always so friendly woman, especially for those who didn´t care about the language.
I switched to a different school, basically because of my terrible math results and again I had a nice and funny teacher. On hot summer days, we organized the "having an icecream during english class", and in Spring ´92 we went on a trip to London.
It was my first real "far" school trip and at that time, the Channel Tunnel was still being built. Thus our bus travelled through the Netherlands, Belgium and crossed the french border at Adinkerke-Bray Dunes.
The ferry was, if I remember correctly, from Calais to Ramsgate. I flipped some quids in the EuroFootballChamp arcade on the boat and saw the Cadbury candybars for the first time.
In Ramsgate, UK, the bus drove on the left side, we visited Canterbury and in London the whole group got split up. With two other colleagues, I went with a british gentlemen and we stayed with them. This is a common solution for students in Europe, 4 years later in Spain I lived there similar (but for 7 weeks instead of only 1).
The London week was nice, but our UK "mother" was not very permissive. Many kids could go to the pub, or do whatever they pleased. We were not that lucky. The group used to meet in the evenings, from 7 till 9, somewhere on a grass field, with a "sneaky smoke" and then our UK "daddy" would come to pick us up, we saw some telly and went to sleep.
Eventually we visited the typical things such as the Tower Bridge, Tower Hill, the squares, Westminster Abbey, the Big Ben etc. etc. and we used the tube a lot.
It was also the week in which the Champions League final was held at Wembley. Barça-Sampdoria, with a late free kick goal from dutch cowboy Koeman.
On the way back to the Netherlands, we arrived from England to France, added an hour on the clock and the Douane française checked the bus.
Meanwhile, after crossing the border in Belgium, the bus got some kind of technical issue. It was a sloppy belgian coach, on a hot day in the UK it was so dusty that someone fingerwrote B*TCH on it.
Due to the technical issue we stayed over an hour on a belgian highway parking site, and got back home at around 2:30 AM.
A year later I went to college (a dutch college, not highschool, it was just named college to give a certain "status" to the school). The rules were not that strict anymore. The college had the following opinion about absence:
They are not kids anymore. Most of the students are 18 years old. So if they miss a class, it is their own problem.
As a consequence of this, the first school hour, which occasionally was english class, suffered a lot of absence; people arriving half an hour late, or they didn´t even show up.
But still it was fun.
Meanwhile, on the dutch telly we already knew the most popular english series: Fawlty Towers, Only Fools and Horses, the unforgettable mr. Bean, but maybe the best, the typical two "sweetie darlings" from Absolutely Fabulous.
Particularly, you could make a composition of the influences that YOUR specific way of speaking english is based on.
For me it would be a blend of AbFab, Fawlty Towers, The Clash, The Sex Pistols and Blur.
What happens a lot when someone who is not from the UK or USA, is that the person has difficulties or errors.
Reasons for this are, e.g.
1. Trying to translate from your source language (for example Spanish) to destination language English.
2. There can be similar words with different meanings in source and destination.
3. The person simply tries to write in "understandable english", regardingless all possible orthographical and grammatical errors.
Of course there are more reasons, but the above mentioned examples always repeat themselves. There was a time that I assisted my colleague D. with her classes.
The 4th reason, in this case, is related to the first one. Since there are translators all over Internet, of which Google translate is a splendid example, cause it (tends to) translate word for word. This causes laughter and issues with synonyms. So for the "copy paste translators"; hell yeah, well done. But please read and analyze what the online translator has just "vomited" onto your screen before using it.
Many times my colleagues ask me how they need to say "this and that" in English. The internet is a fantastic invention, because it will give you an answer always.
Another good technique is to avoid using words that are difficult. One of my first advices is always, to sail around the problem and be creative with language.
Now, here in Bolivia, the through the years gathered knowledge is very useful when contacting providers in the USA. If they are in the south (Texas, Florida, Arizona) then they will generally speak spanish, but not everywhere.
Compared to other languages, English is generally easier than German, French, Dutch or the languages from eastern Europe. And it is simply not the same thing watching movies and series synchronized to spanish.
The history of the language is described here:
http://www.englishclub.com/english-language-history.htm
Obviously it changed a lot for me, finally getting to know this music and movie language from the UK and USA.
Our teacher started the first class with a story about the dutch mister Abels, who went to the UK and saw his surname changed to Ebels, Ibels and finally Aibels.
This story explained to me about 50% of the whole pronounciation. Besides theoretical knowledge from school, the music and TV have helped a lot as well. And very soon I had a preference for british english, because the teacher said: American English, it is bubble gum english.
A couple of years later, English was being teached to us (us = my classmates and me) by a not always so friendly woman, especially for those who didn´t care about the language.
I switched to a different school, basically because of my terrible math results and again I had a nice and funny teacher. On hot summer days, we organized the "having an icecream during english class", and in Spring ´92 we went on a trip to London.
It was my first real "far" school trip and at that time, the Channel Tunnel was still being built. Thus our bus travelled through the Netherlands, Belgium and crossed the french border at Adinkerke-Bray Dunes.
The ferry was, if I remember correctly, from Calais to Ramsgate. I flipped some quids in the EuroFootballChamp arcade on the boat and saw the Cadbury candybars for the first time.
In Ramsgate, UK, the bus drove on the left side, we visited Canterbury and in London the whole group got split up. With two other colleagues, I went with a british gentlemen and we stayed with them. This is a common solution for students in Europe, 4 years later in Spain I lived there similar (but for 7 weeks instead of only 1).
The London week was nice, but our UK "mother" was not very permissive. Many kids could go to the pub, or do whatever they pleased. We were not that lucky. The group used to meet in the evenings, from 7 till 9, somewhere on a grass field, with a "sneaky smoke" and then our UK "daddy" would come to pick us up, we saw some telly and went to sleep.
Eventually we visited the typical things such as the Tower Bridge, Tower Hill, the squares, Westminster Abbey, the Big Ben etc. etc. and we used the tube a lot.
It was also the week in which the Champions League final was held at Wembley. Barça-Sampdoria, with a late free kick goal from dutch cowboy Koeman.
On the way back to the Netherlands, we arrived from England to France, added an hour on the clock and the Douane française checked the bus.
Meanwhile, after crossing the border in Belgium, the bus got some kind of technical issue. It was a sloppy belgian coach, on a hot day in the UK it was so dusty that someone fingerwrote B*TCH on it.
Due to the technical issue we stayed over an hour on a belgian highway parking site, and got back home at around 2:30 AM.
A year later I went to college (a dutch college, not highschool, it was just named college to give a certain "status" to the school). The rules were not that strict anymore. The college had the following opinion about absence:
They are not kids anymore. Most of the students are 18 years old. So if they miss a class, it is their own problem.
As a consequence of this, the first school hour, which occasionally was english class, suffered a lot of absence; people arriving half an hour late, or they didn´t even show up.
But still it was fun.
Meanwhile, on the dutch telly we already knew the most popular english series: Fawlty Towers, Only Fools and Horses, the unforgettable mr. Bean, but maybe the best, the typical two "sweetie darlings" from Absolutely Fabulous.
Particularly, you could make a composition of the influences that YOUR specific way of speaking english is based on.
For me it would be a blend of AbFab, Fawlty Towers, The Clash, The Sex Pistols and Blur.
What happens a lot when someone who is not from the UK or USA, is that the person has difficulties or errors.
Reasons for this are, e.g.
1. Trying to translate from your source language (for example Spanish) to destination language English.
2. There can be similar words with different meanings in source and destination.
3. The person simply tries to write in "understandable english", regardingless all possible orthographical and grammatical errors.
Of course there are more reasons, but the above mentioned examples always repeat themselves. There was a time that I assisted my colleague D. with her classes.
The 4th reason, in this case, is related to the first one. Since there are translators all over Internet, of which Google translate is a splendid example, cause it (tends to) translate word for word. This causes laughter and issues with synonyms. So for the "copy paste translators"; hell yeah, well done. But please read and analyze what the online translator has just "vomited" onto your screen before using it.
Many times my colleagues ask me how they need to say "this and that" in English. The internet is a fantastic invention, because it will give you an answer always.
Another good technique is to avoid using words that are difficult. One of my first advices is always, to sail around the problem and be creative with language.
Now, here in Bolivia, the through the years gathered knowledge is very useful when contacting providers in the USA. If they are in the south (Texas, Florida, Arizona) then they will generally speak spanish, but not everywhere.
Compared to other languages, English is generally easier than German, French, Dutch or the languages from eastern Europe. And it is simply not the same thing watching movies and series synchronized to spanish.
The history of the language is described here:
http://www.englishclub.com/english-language-history.htm
sábado, 7 de diciembre de 2013
Bolivia, l´ultim mes de l´any
Feia temps que no vaig escriure catalá, la veritat es què tinc por d´haver perdut la meva habilitat una miqueta.
Com si fos ahir, el 19 de març vaig sortir del meu estimat Catalunya, es dir, ja porto 9 mesos a terra on no trobes cap persona per fer les tipiques coses catalanes, per exemple, menjar un bon tros de pa amb tomàquet o be prendre un cigaló.
Estic a Bolivia doncs i mentrestant l´hiver ja ha arribat a Europa, aquí estem només esperant que comença l´estiu. En tot cas, el matí a dos quarts de sis, ja se levanta el sol, a les vuit ja fan 26 graus, i a les 14 - 15 hores, la temperatura arriba a 33 o 34 graus.
Es un dissabte, ara mateix son les 10:15 del matí. Ja estem a 28 graus. Ahir va ser el sorteig del Mundial de Brasil. L´enllaç de la Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Copa_del_M%C3%B3n_de_Futbol_de_2014
Tinc la impressió, n´estic quasi segur, que el sorteig esta manyat. El meu país tornará a jugar amb Espanya, Xile y Australia al grup B.
Llavors, França ha tingut molta sort amb un grup facil (monsieur Platini haurá tingut influència), mateix que Suïssa (ja sabem què el cap de la Fifa es suis).
Anglaterra, Italia i Uruguay al mateix grup D amb Costa Rica, es el grup de la mort. Personalment, crec què Uruguay pot passar la fase de grups. Anglaterra hauria de passar també! Italia, quan un Mundial comença, el seu joc es fluixet i no va ser només una vegada que van passar "amb sort", com les Mundials del vuitantados y del norantaquatre...
El grup d´Alemanya amb Portugal, Ghana i EEUU també sembla interesant. Ja veurem que va passar, encara falta mig any.
Doncs, Bolivia. Ja son quasi 9 mesos què estic aquí. Vaig començar a treballar al mes de juliol. Em recordo què estavem a l´hiver; feia fred, i els nois del magatzem, feliços quan portava la meva "txaqueta" amb "botó" de Jimi Hendrix.
De vegades els parlo en català, per exemple: Bon dia noi. O quan es cau l´internet i crido: S´ha fotut un´altra vegada la xarxa de merda.
Esclar què els meus companys no van aprendre el català mai...
Al principi, la paraula "takahuma" va ser molt de "moda". Això significa "pelo desorganizado" en quètxua. Pero massa rapid hem canviat això pel mexicà: Chamaquito
Ara, l´hiver comença a Europa i nosaltes aquí a Bolivia tenim l´estiu. La veritat, es extrany, Nadal i l´any nou amb temperatures altes, sol, calor, com si no fos normal. Va ser doncs per aprofitar i muntar un "txurrasquito".
Bolivia com país es bonic, pero no te res a veure amb Europa. No hi ha autopistes, l´internet es dels pitjors del mon, i tiendas de veritat només trobarás als centres comercials.
Per fer compres a la ciutat, Santa Cruz de la Sierra (fundada al any 1561 (més o menys) pel señor Ñuflo de Chavez, qui va venir de la Santa Cruz d´Extremadura); pots trobar tot a la Ramada. Es un mercat de carrer, obert, en realitat es com un laberint. Trobarás roba, menjar, utilitats per l´hogar, frutes, legumbres, de tot. Et portes 300 o 400 pesos i tornes al poble.
El transport public, sincerament, esta fotut. Degut a influència política o infrastructura mala, a la ciutat no es poden circular busos grans. Com conseqüencia, el transport public es fa en micros, que, passat del carrer d´Irala cap a la Grigota (la Ramada) ja van complets.
Alternatiu: els taxis, per només 1 peso extra et portarán en 20 minuts menys al poble.
Hi ha un plan per muntar un sistema de metro a Santa Cruz, pero no crec que es va fer. No es viable.
Els anells i radials (Anillos y radiales) son carrers principals de la ciutat. Quan plou molt, l´aigua s´acumula i no pot sortir. Un altre tema, hi ha massa carrers sense asfaltar.
A Santa Cruz no pots fer fogatas, per això, a la sortida de la ciutat ja pots veure el fum per tot arreu. A les pobles es troba fogatas tots els dies. Hi ha molta agricultura.
Els diumenges, quan no fa molta calor, vaig amb la meva dona per comprar verduretes: cebes, tomàquets, all, coriandre etc. A costat del mercat hi ha 4 o 5 carrers, amb "caseritos i caseritas"
Només has de mirar mig segon als ulls d´una caserita i escoltarás sempre la mateixa frase: "Que va llevar?"
Malauradament, els "toldos" muntats en aquesta zona son molt baixos, com els micros. Pero tot es de molt bona qualitat. Al super només vaig per comprar "le pain français" ja que no es veu el pa bó al poble.
La cervesa es relativament cara aquí; la barata a 5 pesos la llauna (importada "do Brasil"), uns 44 centims d´euro.
Pero la cervesa bona, Paceña, ja costa 8 pesos la llauna, quasi 70 centims d´euro. Es millor comprar quantitat d´ampolles, que surt més económic.
Encara no coneix prou be la ciutat per indicar on es pot anar "de juerga".
Al poble no hi ha molt de locals, i quan hi ha, son muntats junts, amb 2 rockolas, mezclant la musica a un volumen massa alt.
La gent d´aquí en general, escolta musica "simple" : reggaeton, cumbia i altres tipus de cançons sense cap criteri cultural. Em torna boig aquesta indiferència musical; poso mp3 al meu móvil i escolto això que vull. Podeu imaginar-vos que el nivell d´angles es "pobre" aquí
A pesar de estar molt lluny de terra catalana, estic content aquí, amb Yina i la gosseta Luna, al treball amb gent simpática.
2013 va començar bé, amb una festa linda d´any nou del meu amic noruec, veurem com es va desenvolupar 2014.
Com si fos ahir, el 19 de març vaig sortir del meu estimat Catalunya, es dir, ja porto 9 mesos a terra on no trobes cap persona per fer les tipiques coses catalanes, per exemple, menjar un bon tros de pa amb tomàquet o be prendre un cigaló.
Estic a Bolivia doncs i mentrestant l´hiver ja ha arribat a Europa, aquí estem només esperant que comença l´estiu. En tot cas, el matí a dos quarts de sis, ja se levanta el sol, a les vuit ja fan 26 graus, i a les 14 - 15 hores, la temperatura arriba a 33 o 34 graus.
Es un dissabte, ara mateix son les 10:15 del matí. Ja estem a 28 graus. Ahir va ser el sorteig del Mundial de Brasil. L´enllaç de la Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Copa_del_M%C3%B3n_de_Futbol_de_2014
Tinc la impressió, n´estic quasi segur, que el sorteig esta manyat. El meu país tornará a jugar amb Espanya, Xile y Australia al grup B.
Llavors, França ha tingut molta sort amb un grup facil (monsieur Platini haurá tingut influència), mateix que Suïssa (ja sabem què el cap de la Fifa es suis).
Anglaterra, Italia i Uruguay al mateix grup D amb Costa Rica, es el grup de la mort. Personalment, crec què Uruguay pot passar la fase de grups. Anglaterra hauria de passar també! Italia, quan un Mundial comença, el seu joc es fluixet i no va ser només una vegada que van passar "amb sort", com les Mundials del vuitantados y del norantaquatre...
El grup d´Alemanya amb Portugal, Ghana i EEUU també sembla interesant. Ja veurem que va passar, encara falta mig any.
Doncs, Bolivia. Ja son quasi 9 mesos què estic aquí. Vaig començar a treballar al mes de juliol. Em recordo què estavem a l´hiver; feia fred, i els nois del magatzem, feliços quan portava la meva "txaqueta" amb "botó" de Jimi Hendrix.
De vegades els parlo en català, per exemple: Bon dia noi. O quan es cau l´internet i crido: S´ha fotut un´altra vegada la xarxa de merda.
Esclar què els meus companys no van aprendre el català mai...
Al principi, la paraula "takahuma" va ser molt de "moda". Això significa "pelo desorganizado" en quètxua. Pero massa rapid hem canviat això pel mexicà: Chamaquito
Ara, l´hiver comença a Europa i nosaltes aquí a Bolivia tenim l´estiu. La veritat, es extrany, Nadal i l´any nou amb temperatures altes, sol, calor, com si no fos normal. Va ser doncs per aprofitar i muntar un "txurrasquito".
Bolivia com país es bonic, pero no te res a veure amb Europa. No hi ha autopistes, l´internet es dels pitjors del mon, i tiendas de veritat només trobarás als centres comercials.
Per fer compres a la ciutat, Santa Cruz de la Sierra (fundada al any 1561 (més o menys) pel señor Ñuflo de Chavez, qui va venir de la Santa Cruz d´Extremadura); pots trobar tot a la Ramada. Es un mercat de carrer, obert, en realitat es com un laberint. Trobarás roba, menjar, utilitats per l´hogar, frutes, legumbres, de tot. Et portes 300 o 400 pesos i tornes al poble.
El transport public, sincerament, esta fotut. Degut a influència política o infrastructura mala, a la ciutat no es poden circular busos grans. Com conseqüencia, el transport public es fa en micros, que, passat del carrer d´Irala cap a la Grigota (la Ramada) ja van complets.
Alternatiu: els taxis, per només 1 peso extra et portarán en 20 minuts menys al poble.
Hi ha un plan per muntar un sistema de metro a Santa Cruz, pero no crec que es va fer. No es viable.
Els anells i radials (Anillos y radiales) son carrers principals de la ciutat. Quan plou molt, l´aigua s´acumula i no pot sortir. Un altre tema, hi ha massa carrers sense asfaltar.
A Santa Cruz no pots fer fogatas, per això, a la sortida de la ciutat ja pots veure el fum per tot arreu. A les pobles es troba fogatas tots els dies. Hi ha molta agricultura.
Els diumenges, quan no fa molta calor, vaig amb la meva dona per comprar verduretes: cebes, tomàquets, all, coriandre etc. A costat del mercat hi ha 4 o 5 carrers, amb "caseritos i caseritas"
Només has de mirar mig segon als ulls d´una caserita i escoltarás sempre la mateixa frase: "Que va llevar?"
Malauradament, els "toldos" muntats en aquesta zona son molt baixos, com els micros. Pero tot es de molt bona qualitat. Al super només vaig per comprar "le pain français" ja que no es veu el pa bó al poble.
La cervesa es relativament cara aquí; la barata a 5 pesos la llauna (importada "do Brasil"), uns 44 centims d´euro.
Pero la cervesa bona, Paceña, ja costa 8 pesos la llauna, quasi 70 centims d´euro. Es millor comprar quantitat d´ampolles, que surt més económic.
Encara no coneix prou be la ciutat per indicar on es pot anar "de juerga".
Al poble no hi ha molt de locals, i quan hi ha, son muntats junts, amb 2 rockolas, mezclant la musica a un volumen massa alt.
La gent d´aquí en general, escolta musica "simple" : reggaeton, cumbia i altres tipus de cançons sense cap criteri cultural. Em torna boig aquesta indiferència musical; poso mp3 al meu móvil i escolto això que vull. Podeu imaginar-vos que el nivell d´angles es "pobre" aquí
A pesar de estar molt lluny de terra catalana, estic content aquí, amb Yina i la gosseta Luna, al treball amb gent simpática.
2013 va començar bé, amb una festa linda d´any nou del meu amic noruec, veurem com es va desenvolupar 2014.
sábado, 23 de noviembre de 2013
Deutsch; die dritte Sprache
Leser und Leserinnen, ihr werdet vielleicht denken, dritte Sprache?
Das stimmt.
Niederländisch bleibt die erste Sprache und Spanish die zweite.
(Es wird sicherlich viele Grammatikfehler geben in dieser Geschichte. Ich habe lange kein Deutsch mehr gesprochen bzw. geschrieben und ich suche fast nie die Hilfe des Wörterbuches.)
Das Osten der Niederlande grenzt an Deutschland. Niederländisch ist eine Mischung von Deutsch mit Englisch. Die Sahne auf der Torte ist dann Französisch, vor allem weil im 19. Jahrhundert das was jetzt Holland ist unter Verwaltung von Frankreich stand.
Meine Mutti kommt aus einem Dorf was an der Grenze geklebt liegt. In der Zeit als meine Großeltern noch lebten wurde fast immer in Dialekt gesprochen, was sehr änlich an Deutsch ist.
Jedoch war die Generation aus den 20er und 30er Jahren, Leute geboren im Interbellum, stark gegen Deutschland und Deutsch. Mein Großvater (Vati meines Vatis) sprach immer noch von "Preußen" und erzahlte mal das er im Krieg ein Fahrrad versteckt hatte unter Sand, da die Deutschen immer unsere Fahrräder klauten.
Na gut, denn die Generation der 70er und 80er Jahren. Es gab bei uns 5 Kanalen im Fernseher: Holland 1, 2, ARD, ZDF und WDR. (Später in die 80er kriegten wir dann auch Holland 3).
Dies bedeutete das wenn NL Fernsehen langweilig war, wurde schnell übergeschaltet nach ARD oder ZDF. Eigentlich erinnere ich mich nicht ganz viel davon, nur die Sendung mit der Maus und später, wenn ich was mehr wußte von der Sprache, dann guckte ich auch manchmal die Tagesschau und Sportschau.
Im Sommer des Jahres 1986 fuhren wir in Ferien nach Österreich. Für mich war es wirklich das 1. Mal in einer komplett Deutschsprachige Umgebung.
Die Fahrt war lange, über die Autobahn, nach der österreichische Grenzstadt Bregenz. Wir waren dort nur ein paar Tage, weil das Wetter ganz schlecht war, es gab nur Regen.
Deswegen fuhren wir durch nach Kitzbühel in Tirol.
Ein Tag stand ich auf und machte mich fertig für das Frühstück, aber es gab kein Brot. Vati sagte; Hier hast du zwanzig Schilling, geh´ mal zur Laden des Campings und hol mal das Brot.
In 1987 waren wir in der Schweiz und Italien, weil wir niemals nach Deutschland in Ferien gingen. Es gibt so viel zu tun in Europa und Deutschland ist in der Nähe, wir konnten immer gehen, auch wenn es nur 1 Tag wäre.
Ihr wißt allen (falls ihr mehrere meinen Geschichte gelesen habt) das meine Interesse in Sprachen sehr groß ist.
Die Unterricht der Deutsche Sprache hat mir immer viel Spaß gemacht und Vergnügen gegeben.
Es war 1990. Die 2e Klasse der Realschule, verflogene Zeiten...
Als wir uns zum 1. Mal gesetzt hatten und der Lehrer reinkam (herr. L), fang er gleich an uns von Tisch zu wechseln.
Bald wußte ich was mit Disziplin und Ordnung gemeint wurde.
Jedenfalls, ich lernte die Fälle mit seinen Präpositionen:
Bald wußte ich was mit Disziplin und Ordnung gemeint wurde.
Jedenfalls, ich lernte die Fälle mit seinen Präpositionen:
Präpositionen
Akkusativ: ohne, um, bis, gegen, wider, entlang
Präpositionen
Dativ: mit, nach, bei, seit, von, zu, zuwider, außer, aus, gemäß, gegenüber
Präpositionen
Genitiv: abzüglich, angesichts, (an)statt, außerhalb, bar, behufs, bezüglich,
diesseits, einschließlich, entlang, infolge, innerhalb, inmitten, jenseits,
kraft, längs, mittels, ob, oberhalb, seitens, trotz, unbeschadet, ungeachtet,
unterhalb, unweit, während, wegen, zugunsten
Was der Lehrer besonders viel Spaß machte war um ohne Ankündigung uns Prüfungen schreiben zu lassen (Wörter, Grammatik, usw), und falls es dann wieder Leute gab die keine Punkte verdienten weil sie die Prüfung traurig schlecht schriebten, dann ging es so:
Innerhalb 15 Minuten fertigte er unsere Prüfungen ab, stand dann auf und schreite: Pfahlchen, Pfalchen, Pfalchen! Pfahl auf Niederländisch, paal, bedeutet 1, was die schlechteste Note ist in der Niederlande.
Als mein Bruder etwa 5 Jahre später vom gleiche Lehrer sein Deutsch Unterricht bekam, hab ich gelacht und gesagt; Na, Bruderchen, du wirst keine Probleme haben.
Und so ist es jetzt immer noch, sogar rufe ich meinen Bruder an über Skype, und wir reden dan manchmal Deutsch.
Im Sommer des Jahres 1991 wechselte ich zu einer andere Realschule. Das hatte vor allem zu tun mit meinem dramatische Nivell der Mathematik. Also auf der neue Realschule war es nicht mehr notwendig Mathematik zu studieren, und ich konzentrierte mich nur auf Sprachen wie Deutsch, Franzözisch und Englisch.
Unser Deutsch Lehrer (herr K.) hier hatte eine andere Mäthode oder Systematik, es war vor allem mehr Spaß und viel weniger Disziplin. Er organisierte mal eine Exkursion nach Köln und wir wurden in Gruppen eingeteilt um Interviews an der Straße zu machen in Ehrenfeld und Chorweiler (Kölner Stadviertel). Auch haben wir eine Doku über Deutsche Musik angeschaut die sich handelte über die Neue Deutsche Welle, die deutsche Antwort zur New Wave der 80er Jahre.
Später, im Sommer 1997 besuchte ich einen Kumpel, C. in Bielefeld. Er studierte derzeitig mit mir in Arnhem (was in Deutschland Arnheim genannt wird, genau wie Nijmegen, das dort Nimwegen heißt).
C. sagte mir: Du kannst auf dem Bahnhof ein Ferien Ticket kaufen für 32 DM, und damit kannst du die ganze Monat hier in NRW mit dem Zug, Bus und S-Bahn fahren.
In Enschede, die Grenzstadt wo mein Bruder jetzt wohnt, nam ich den Bus nach Gronau. Etwa 5 Jahre später wurde die Spurbahnverbindung Gronau-Enschede erneut geöffnet. Das sorgte für ganz viel "Grastourismus" in Enschede.
Von Gronau ist es etwa 2,5 Stunden nach Bielefeld. Wir haben vor allem Bier getrunken, Bratwurst gegessen, die alte "Soundgarden Discotheke" in Dortmund besucht (die jetzt nicht mehr besteht) um dann morgens früh beim MacDonalds Frühstück zu nehmen. Auch hatte ich eine Abend Chance mit einer halb-Italienerin in einer Disco Kneipe wo ich mit dem Fahrrad hin radelte.
In meiner Arbeit habe ich das Deutsch immer viel benutzt, vor allem in Spanien, aber auch als in noch in meiner Heimat wohnte.
Irgendwenn in 2001 oder 2002, mein Chef fragte mir: Robin, kannst du morgen mal zum Büro an der Grenze kommen um zu helfen?
Also ich fuhr mit meinem Golf PKW über die A1 / E30, so "pinkelt" mann bei "De Lutte" die Grenze über, Richtung Gildehaus und Bad Bentheim, als sofort die GrePo (Grenz Polizei) mir die Autobahn blockierte und mir fragte auszusteigen.
Grepo: "Guten Tag, wo fahren sie hin?"
Ich: "Bei Gildehaus kehre ich um zurück nach Holland, um arbeiten zu gehen im Büro an der Grenze"
Grepo: "Gut wir werden eben Ihr Wagen kontrollieren müssen, sie haben keine Alkohol bzw. Drogen dabei?"
Ich: "Nein, selbstverständlich nicht, schauen sie mal"
Dann haben die 2 Minuten rundgeguckt im Kofferraum und mir gehen lassen.
Was der Lehrer besonders viel Spaß machte war um ohne Ankündigung uns Prüfungen schreiben zu lassen (Wörter, Grammatik, usw), und falls es dann wieder Leute gab die keine Punkte verdienten weil sie die Prüfung traurig schlecht schriebten, dann ging es so:
Innerhalb 15 Minuten fertigte er unsere Prüfungen ab, stand dann auf und schreite: Pfahlchen, Pfalchen, Pfalchen! Pfahl auf Niederländisch, paal, bedeutet 1, was die schlechteste Note ist in der Niederlande.
Als mein Bruder etwa 5 Jahre später vom gleiche Lehrer sein Deutsch Unterricht bekam, hab ich gelacht und gesagt; Na, Bruderchen, du wirst keine Probleme haben.
Und so ist es jetzt immer noch, sogar rufe ich meinen Bruder an über Skype, und wir reden dan manchmal Deutsch.
Im Sommer des Jahres 1991 wechselte ich zu einer andere Realschule. Das hatte vor allem zu tun mit meinem dramatische Nivell der Mathematik. Also auf der neue Realschule war es nicht mehr notwendig Mathematik zu studieren, und ich konzentrierte mich nur auf Sprachen wie Deutsch, Franzözisch und Englisch.
Unser Deutsch Lehrer (herr K.) hier hatte eine andere Mäthode oder Systematik, es war vor allem mehr Spaß und viel weniger Disziplin. Er organisierte mal eine Exkursion nach Köln und wir wurden in Gruppen eingeteilt um Interviews an der Straße zu machen in Ehrenfeld und Chorweiler (Kölner Stadviertel). Auch haben wir eine Doku über Deutsche Musik angeschaut die sich handelte über die Neue Deutsche Welle, die deutsche Antwort zur New Wave der 80er Jahre.
Später, im Sommer 1997 besuchte ich einen Kumpel, C. in Bielefeld. Er studierte derzeitig mit mir in Arnhem (was in Deutschland Arnheim genannt wird, genau wie Nijmegen, das dort Nimwegen heißt).
C. sagte mir: Du kannst auf dem Bahnhof ein Ferien Ticket kaufen für 32 DM, und damit kannst du die ganze Monat hier in NRW mit dem Zug, Bus und S-Bahn fahren.
In Enschede, die Grenzstadt wo mein Bruder jetzt wohnt, nam ich den Bus nach Gronau. Etwa 5 Jahre später wurde die Spurbahnverbindung Gronau-Enschede erneut geöffnet. Das sorgte für ganz viel "Grastourismus" in Enschede.
Von Gronau ist es etwa 2,5 Stunden nach Bielefeld. Wir haben vor allem Bier getrunken, Bratwurst gegessen, die alte "Soundgarden Discotheke" in Dortmund besucht (die jetzt nicht mehr besteht) um dann morgens früh beim MacDonalds Frühstück zu nehmen. Auch hatte ich eine Abend Chance mit einer halb-Italienerin in einer Disco Kneipe wo ich mit dem Fahrrad hin radelte.
In meiner Arbeit habe ich das Deutsch immer viel benutzt, vor allem in Spanien, aber auch als in noch in meiner Heimat wohnte.
Irgendwenn in 2001 oder 2002, mein Chef fragte mir: Robin, kannst du morgen mal zum Büro an der Grenze kommen um zu helfen?
Also ich fuhr mit meinem Golf PKW über die A1 / E30, so "pinkelt" mann bei "De Lutte" die Grenze über, Richtung Gildehaus und Bad Bentheim, als sofort die GrePo (Grenz Polizei) mir die Autobahn blockierte und mir fragte auszusteigen.
Grepo: "Guten Tag, wo fahren sie hin?"
Ich: "Bei Gildehaus kehre ich um zurück nach Holland, um arbeiten zu gehen im Büro an der Grenze"
Grepo: "Gut wir werden eben Ihr Wagen kontrollieren müssen, sie haben keine Alkohol bzw. Drogen dabei?"
Ich: "Nein, selbstverständlich nicht, schauen sie mal"
Dann haben die 2 Minuten rundgeguckt im Kofferraum und mir gehen lassen.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)





