jueves, 28 de mayo de 2015

Mai 2015 a Bolivie

J´ai decidé d´écrire en français ce fois, parce que ça fait très longtemps déjà et aussi pour aider ma colleague L. a La Paz, elle fait un cours de français.

Déjà 10 ans ont passé de ma première visite a Languedoc-Roussilon avec mon copain Siscu. Encore je me rappelle la fleuve de Narbonne, ses bars, l´excursion a Carcassonne et la sortie au bar Botafogo.
Dès que j´ai parti de ma 2ième terre Catalogne, je me trouve loin de l´Europe, de mes amis et de tous les pays, disons que je suis très loin de ma multiculture.
Mon amie C. qui habite a Brésil parle souvent de “saudade”, c´est ça exactement, on peut dire nostalgie.

Mes amis en Europe, ils savent que je suis content dans la terre bolivienne. C´est un autre type de vie. Les autres pays (Argentine, Brésil, Chile, Perou et Paraguay) ne sont pas vraiment à côté, et les routes nationales sont un peu mauvaises. Infrastructure est mal organisé a Bolivie, au moins dans l´est. Oubliez vous de circuler dans votre Autoroute du Soleil avec péages. Il y en a pas d´autoroutes.

Dans les postes de péages ici on trouve un mec ou une femme qui te donne le ticket pour 2 pesos (ça dépend de ta destination evidemment) et toujours il y a une poste de fliques.
Je ne veux pas juger mais je sais que il y a des keufs qui ne sont pas honnets. Le pouvoir engendre la corruption. Un petit billet de dix ou vingt pesos fait des miracles. Bolivie souffre parce que le pays a encore trop de problematique pour solutioner; le conflict avec Chile, la criminalité, la drogue, le transport, les grèves des compagnies de sanitation, les blocages etc.

Le pays a besoin d´un système de canalisation des eaux de pluie avec urgence. Quand il pleut fort chez nous, vous pouvez regarder le journal de l´après-midi ou de la soirée et on explique toujours la même chose:   
Quartier(s) inondé(s): Rues et avenues complètement mouillées. Tu vas regarder une femme (beaucoup de fois la typique “caserita”) fâchée parce que le maire ne fait rien pour améliorer cette situation.
Les gens qui sont dans un impasse; ceux qui vont (avec le bon temps encore) pêcher dans une fleuve ou chacune autre activité, par exemple une barbaq, mâcher des feuilles de coca avec les amis, avec bicarbonat et des clopes Casino.

Ben donc, il commence a pleuvoir et après quelques heures on est complètement rattrapé. On doît aussi construire plus de ponts forts, ainsi on peut traverser la fleuve avec securité.
Et le dernier point: tu vois des gens attendent le micro (petit bus) que ne vient pas. Les chauffeurs du micro (en géneral des mecs de environment 30-40 ans) n´aiment pas de circuler quand il a plu beaucoup.
A Santa Cruz, les quartiers riches sont propres, beaux, mais dans un quartier ordinaire, on trouve toujours de l´ordure jetée. Vous vous rappelez de ça? Ah oui bien sûr, de la bastion de l´ordure Saumur de Trust, hein? On ne trouve pas (beaucoup) de conteneurs de poubelle. Disons que les gens sont cochons.

Je viens de retourner du petit-déjeuner avec quelques mecs qui bossent avec moi. Aujourd´hui c´est jeudi, et mon copain D. s´a démenagé de son petit bureau a notre île commercielle, comme ça le groupe est complet.

Finalement le soleil a retourné a Santa Cruz; je vais m´occuper de mon boulôt. Jusqu´a la prochaine mes amis.

miércoles, 20 de mayo de 2015

FRONTERAS (2)

Hace mucho tiempo escribí sobre la frontera austriaca-húngara de Nickelsdorf y Hegyeshalom. En el último siglo el mapa del mundo ha cambiado un montón, mayormente a causa de guerras.  Varios países perdieron territorio, como Hungría, Alemania y aquí en Latinoamérica Bolivia.

Las cicatrices con el tiempo se curan y hay varias curiosidades fronterizas. Como primer ejemplo, en el 1949 los Países Bajos adquirieron dos pueblos alemanes; Elten y Tüddern. El primero formó parte de la provincia Gelderland, el segundo de la provincia Limburg.
El “traspaso” o mejor dicho anexo de esos pueblos fue una compensación por los daños de la 2ª guerra mundial. Consistió en quitar a nuestros vecinos algunos kilómetros cuadrados de tierra. La población alemana en Elten y Tüddern obtuvieron una inscripción en su pasaporte la cual les otorgó los derechos de ciudadanos holandeses. La Union Europea no existía aún, en aquellos tiempos la frontera era una barrera a pasar, cuando el funcionario de la Aduana aún imponía orden y disciplina.

Elten y Tüddern se aprovechaban de las inversiones que los Países Bajos hicieron en los años post guerra. La república de Alemania acordó con los Países Bajos sobre la devolución de ambos pueblos por la suma de 280 millones de marcos (D-Mark). Ambos pueblos se llenaron la tarde del 31 de julio del 1963 con camiones llenos de mercancía. A la medianoche el territorio volvió de forma automática a la república alemana y sin moverse, los camiones pasaron la frontera sin pagar aranceles. Lo han llamado la noche de mantequilla de Elten.

Los pueblos fronterizos en Alemania tienen casi el mismo dialecto que nosotros. Cruzando la frontera desde Aalten llegas a Hemden, un pueblito que pertenece a Bocholt. Es una frontera especial para mi aunque no tiene nada peculiar, extraña o importante.
Tras 1 KM está el restaurante Zur Alten Mühle (Al viejo molino), el cuál empecé a llamar el rte. de fresas, nueces y limones por los helados que ofrecían a finales de los años 80. Los dueños del establecimiento hablaban en aquella época el holandés mezclado con alemán.

En la misma zona pero algo más hacia el oeste se encuentra el pueblo Dinxperlo, junto con su “hermanito” alemán Suderwick (Barrio del sur). Aquí si que la frontera es especial, porque sigue la Heelweg o Hellweg, siendo la parte izquierda Holanda y la parte derecha Alemania. Suderwick formaba parte de nuestro país, como Eltern y Tüddern pero fue devuelto a Alemania el mismo primero de agosto del ´63.

De Aalten unos 10 KM hacia el este se encuentra otro pueblo, Winterswijk (traducido sería Barrio de invierno). Tiene varias fronteras con Alemania, como ejemplo con Oeding  pero también con Vreden y otra pequeña en el Woold (dialecto para bosque), donde nunca realmente hubo mucha actividad aduanera. La frontera es una gasolinera donde los holandeses aprovechan para cargar combustible mientras los alemanes vienen a comprar café en nuestro país porque los impuestos para café son más altos en Alemania.

La zona alemana que se encuentra entre la provincia Limburg y el sureste de mi provincia Gelderland se denomina Niederrhein, por el río Rhin que entra Holanda en Spijk.
Spijk es un pueblo, conocido por las fábricas de ladrillos y tiene la misma curiosidad que Dinxperlo y Suderwick; la ruta de acceso desde Alemania es una carretera cuyo lado izquierdo es holandés y el lado derecho es alemán. Allí puedes ver buzones de correos rojos en jardines alemanes (los buzones alemanes suelen ser amarillos). En la zona Niederrhein, localidad Weeze hay un aeropuerto y en la misma zona se encuentra la ciudad Geldern, que en el pasado formaba parte de Holanda; cuando la provincia Gelre erá más grande, teniendo territorios que en la actualidad pertenecen a Limburg y a Alemania. Es irónico que la ciudad que ha dado nombre a la provincia más grande de los Países Bajos ha llegado a formar parte del país de los vecinos.

Tienen curiosidad? Hay una página web en proyecto (www.grenze.nl) dónde el autor quiere colgar fotos de todas las fronteras que Holanda tiene con Alemania, pero de momento sólo hay imágenes de  las fronteras del norte.
  

jueves, 7 de mayo de 2015

BOLIVIA , ABRIL I MAIG 2015

El clima de la terra camba es, a vegades, fastigós. El divendres va fer calor. Vam sortir a la ciutat, degut al 1 de maig va ser festiu, i teniem un karaoke-txurrasquito, amb molta cerveza, unes copes de Fernet i un taxi que et pela cent pesos per tornar al Torno a les 3 de la matinada. Va ploure la matinada del dissabte, durant el dia de nou calor, per la nit una altra vegada una pluja. I no que cau una miqueta, senyors, va caure moltíssim.

Llavors, el diumenge es nostre dia d´anar a veure “les caseritas” del mercat. El poble está complet amb gent qui compra verduretes. All, cepa, tomàquet, coriandre, julivert, pebrots, patates. "Que va llevar" es un crit escoltat amb certa regularitat. Quan tingues la bossa plena, agafes un taxi compartit per 2 pesos, tornant a casa on els gossos ja s´hi troben nerviosos, brincant per tot arreu.
Doncs va ser altre dia caluros, ja que va començar el tardor fa un mes i no es pot notar encara. Quan va desapareixer el sol, tornava de nou la pluja i va continuar durant tot el dilluns. Degut al fet que l´alcaldía (honorable en terra camba) no li importa gens com estigui la infraestructura del poble, hi ha molts carrers de barro quan plou. Mai van a construir una acera decente. L´estat plurinacional (la república) controla totes les garrofes que les institucions i empreses publiques tenen, i mai saps on va a parar aquests diners.

Agafo el micro què tarda com 1 hora i 5 minuts per arribar a la ciutat; al segon anell pujo a un altre micro fins arribar a l´avinguda Paraguá. Si no he esmorzat i no porto els meus entrepans, sovint em compro un par d´empanades de formatge.
Feia fred el dilluns, pero després només va caure txirimiri i poc a poc la temperatura puja. L´infrastructura de la ciutat, no es que estigui mal pensat els vuit anells, pero en temps de pluja es una m*rda. Carrers inondades, i a vegades un pont important es trenca i la gent de pobles (en aquest cas, San Javier) perden l´unica conexión vial amb la ciutat. Aixó va pasar amb el pont de la nova carretera al oest, i ha sigut fastigós per l´exportació.

N´hi ha molt de lloc per creixement económic al nord de la ciutat; a 30 KM van construir el polígon més gran de las Americas.
Fa un par de setmanes vaig anar per primera vegada de festa (o com diuen aquí, de bury) amb un par de companys després de la feria Teleinfo. Amb un fernet cantávem al karaoke les tipiques cançons en anglés. Els meus amics catalans ja s´hi poden fer una visualització…
Normalment, els bars i discoteques tanquen a les 3 de la matinada (massa d´hora) pero quan no hi ha molt control, et deixen fins les 4.   

Bolivia i la xarxa no es una combinació molt bona. El que sigui la xarxa 3G pel móbil; en la ciutat, lenta, fora de la ciutat, fotuda, fotudissíma o gens de recepció. Hi ha moltes societats (empreses) petites, altres mitjanes i només els que son grans o compten amb un genio d´informàtica tenen página web.
La varietat de págines grogues es una selva que no es pot entendre. Per trobar informació d´empreses, s´ha de anar a la página de Fundempresa i trucar per demanar una adreça de correu electrónic. Pagines grogues, no te metes en ese jardín; més de la meitat dels números de teléfon ja no son utilitzats, i quan passa aixó, una noia amb veu avorrida et diu: “este número no está habilitado”.

Els clients, o bé, prenen molt de temps per fer una decisió de comprar els materials ofertades, es molt més burocrátic tot l´ambient laboral. Altres et visiten a l´oficina i ja et fan la comanda; trobes els materials al magatzem, en company Israel fa la factura i el client s´en va content…
Son ja 2 anys fora de la meva estimada Catalunya i em falta molt el catalá, tinc por de què la qualitat de la meva escritura s´ha empitjorat, o potser que vaig escriure paraules que no existeixen.

Volia tornar a la festa d´1 de maig. En “don Luis” ens va convidar a casa seva, al nordoest de la ciutat, per fer un xurrasco, beure unes cervesetes i cantar una miqueta. Hi vaig anar amb la Yina. Ens trobavem amb un company qui va beure durant la tarda en una altra festa i parlavem en anglès. Diu què te una ampolla de whisky de quasi 30 anys i quan es va casar, obrira el whisky.
Després del sopar vam dansar, cantar karaoke (per exemple Another Brick In the Wall, Money For Nothing i Magic Carpet Ride) veure la presentació del don Luis, qui es va jubilar el passat dijous. Va ser un senyor molt profesional qui va ajudar l´empresa a creixer; tothom li estima i ell estima també a tots els seus companys. Arribava una banda per tocar, amb trompetes i tot, i hem begut fins les tres de la matinada.